A de CantàniaTemps de lectura: 4'

L’últim mes ha sigut intensíssim. Tant, que no he tingut temps d’escriure aquests articles amb la regularitat habitual. L’experiència de tocar a la Cantània ha anat més enllà de la meua participació com a trompista en una trentena de concerts: tot l’equip hem viscut en un pensabrossament constant i a mi, personalment, “la pell m’ha canviat de color” en aquestes setmanes.

A de Brossa és el nom de l’edició del 2019 de la Cantània, amb música d’Eduard Iniesta i textos de Joan Brossa i Miquel Desclot. Jo ja (“fiu, riu”) coneixia el projecte perquè havia assistit com a espectador a alguna de les últimes cantànies. A més, durant l’última dècada, pels voltants de l’Auditori de Barcelona, havia vist passar milers de nens carregats amb tot tipus d’atrezzo i vestits tots ells d’algun color concret. Però mai havia participat en una d’elles. Doncs això ha canviat i “ja no sóc la mateixa”.

He vist centenars de samarretes vermelles. Tantes, que he arribat a pensar que les noies que portaven una samarreta d’aquest color i que anaven cap al gimnàs, en realitat seguien el meu camí cap a la Cantània. I he somrigut tot sol a l’adonar-me’n. He observat milers de lletres que “han marxat al cel” en una (polèmica) elegia al Che, he vist peixos de fusta que nadaven sols en un truc de màgia i, en general, he tingut “sensacions aquàtiques i estel·lars”.

Fa uns pocs dies que hem tancat aquesta edició de la Cantània i tinc el grup de whatsapp ple de fotos i vídeos, de 'poemes telegràfics', de cors i missatges d’una alegria desbordant. Compartir aquesta experiència ens ha marcat a tots.Clica per tuitar

Però, què és exactament la Cantània? Doncs és una cantata adreçada als alumnes de primària, amb un text i una música escrits cada any per a l’ocasió. Des de l’Auditori de Barcelona es fa formació als mestres de primària que la treballen a classe, junt a la coreografia i tots els elements plàstics que l’acompanyen. El dia assenyalat, es fa un assaig general abans del concert i tot seguit s’actua a un auditori ple a vessar. I així fins a més d’un centenar de vegades, cada cop amb un cor nou.

Abans de cada concert, una breu explicació del projecte i uns números sempre repetits: cantànies a tot Catalunya, algunes ciutats d’Espanya i de Portugal, més de 50.000 nens n’han cantat en aquesta edició.

Fa uns pocs dies que hem tancat aquesta edició de la Cantània i tinc el grup de whatsapp ple de fotos i vídeos, de “poemes telegràfics”, de gifs i memes, de cors i missatges d’una alegria desbordant. Perquè l’energia de pujar a l’escenari tantes vegades, amb les ganes dels alumnes i els mestres, el fet d’haver compartit aquesta experiència amb un equip humà tan professional, entregat i positiu ens ha marcat a tots.

Quan vaig rebre la invitació per a participar-hi, vaig mirar la música i vaig pensar que era una mica tricky: unes tonalitats poc trompístiques i uns passatges ràpids amb unes quantes notes que calia treballar amb calma. Després, el CD va arribar al meu cotxe, on ha compartit molts quilòmetres. Tants, que amics i amigues han acabat aprenent-se alguna que altra cançó (“A, b, c, d, e, f, g, h, i, j, k, l, m”).

Aleshores vaig descobrir la música completa (només havia tingut la meua part), amb unes intervencions de trompa destacadíssimes. Tot un forat blanc de so (gràcies, Eduard!) amb dosis de rock’n’roll (yeah, clarinetistes!). I jo, que venia del segle XVIII i que ja feia bastant temps que no em dedicava a un repertori com aquest amb l’instrument modern. La crua realitat: una preparació diferent a l’habitual perquè lluny de fer els 100 metres llisos com en el cas de Bach i els seus números explosius, la música d’Eduard Iniesta era una carrera de fons.

Era encara poc conscient que, a l’acabar, cap de nosaltres “no miraríem el món de la mateixa manera”. Perquè pel camí han passat moltes coses. Serà que “la poesia, com l’electricitat, està a tot arreu”. I quan l’energia es manifesta, així de cop…

El tema d’aquesta edició de la Cantània ha sigut el poeta Joan Brossa, en l’any del seu centenari. He de confessar que no el coneixia (només de lluny, del que d’ell havia parlat el Carles Santos). Ràpidament el vaig descobrir i em va atrapar, com al Santos. “La seva obra és gegant. No parava mai d’escriure”. Tant, que sóc un fan entregat als seus poemes. Fins i tot em vaig animar a participar al joc de Twitter que planteja la Fundació Brossa, el #DauAlBrossa.

Com deia, l’experiència musical és tremenda però la humana és molt bèstia: centenars de joves cantaires i els seus mestres, nous cada vegada; una trentena de músics (Tu cara me suena), cantants (“Passi, passi, senyor rossinyol”) i directors musicals (“súper súper bé!”) i d’escena (“què és la poesia?”) preparats per a fer rodar aquest espectacle durant no arriba a un mes amb una intensitat que “obre finestres”; i un equip tècnic i de producció atent, amable i divertit, a dins i a fora de l’Auditori.

Inoblidable: gràcies a tots! Un poema diferent amb cada combinació de músics, però sempre electritzant. Ah, i brossabugades de roba negra en els pocs dies lliures. Només ens falta celebrar-ho, en uns dies, com Brossa mana. Fi.

 

BONUS TRACK | Al programa Els Matins de TV3, en plena Cantània, van entrevistar una de les principals impulsores del projecte i cap del servei educatiu de l’Auditori durant molt de temps, Assumpció Malagarriga. Mireu què té a dir sobre la Cantània, però sobretot sobre la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

51 Shares
Share
Tweet
Share