Reutilització, paròdia, homenatge, cita i plagi (3)Temps de lectura: 3'

Un nou capítol de la sèrie dedicada a la reutilització. Seguim! I continuem examinant les còpies i els reciclatges, acompanyats de l’obra de Bach. Com ja havíem avançat al títol d’aquests articles, la paròdia és també un tipus determinat de reutilització musical.

En el primer dels articles sobre com els compositors copien i transformen el seu material (i el d’altres músics), vam utilitzar un exemple que més concretament ja era una paròdia. Perquè la sempre atenta Viquipèdia diu que la paròdia musical és “una composició musical realitzada a partir d’una altra preexistent, pròpia o aliena”. Per tant, quan Bach rescata una composició anterior i senzillament (o no tan senzillament) li posa un text nou, està fent tècnicament una paròdia. D’ell mateix.

Però, en tot cas, lluny de ser una broma musical, la paròdia no tenia necessàriament un caràcter burlesc respecte de l’obra original. De fet, aquesta funció o aquest transfons humorístic està molt més sovint al darrere de la cita, que és un recurs molt més punyent en aquest sentit. Però ja en parlarem de les cites…

En la breu entrada de la enciclopèdia preferida de Sara Carbonero (i molts altres intel·lectuals), el text afegeix que existeix també un procediment consistent en canviar la lletra d’una obra que a l’Edat Mitjana va rebre el terrorífic nom de “contrafactum”. Això permetia, per exemple, reutilitzar un fragment d’una missa en cançó profana o, molt més comunament, just a l’inrevés.

Allà va una nova aventura reutilitzadora amb una paròdia del nostre estimadíssim Bach. Ni més ni menys que amb una obra tan coneguda (en el seu temps i també ara) com el 'Stabat Mater' de Pergolesi.Clica per tuitar

Com us podeu imaginar, al llarg de la història s’han donat moltíssim casos i és, en realitat, una de les tècniques preferides en les músiques més antigues (=abans del 1700). Per una banda, a l’ADN de la polifonia ja existia aquesta espècie de necessitat de reutilització, ja que sempre comptava amb un tenor o un cantus firmus. Traduït: una melodia sobre la que es suportava un nou entramat compositiu de veus diferents (i per això el nom de polifonia).

Per una altra banda, una mica menys lluny en el temps, reutilitzar la melodia d’un hit (normalment) profà al mig d’una missa, donava una espècie de modernitat equiparable a si quan jo feia la catequesi hagués entrat la Whoopi Goldberg amb l’hàbit de monja parlant del perdó dels pecats amb els decibels a tope (tot i aquella modulació d’anar per casa…).

Doncs feta aquesta introducció, allà va una nova aventura reutilitzadora amb una paròdia del nostre estimadíssim Bach. Ni més ni menys que amb una obra tan coneguda (en el seu temps i també ara) com el Stabat Mater de Pergolesi. Ja sabeu com comença:

Sí, no us havia avisat però és una dona la que dirigeix: la Nathalie Stutzmann. Recordeu-me que us he de parlar d’ella, també. Però vaig avançant amb la paròdia.

Encara no s’havia publicat l’obra de Pergolesi, tot i que ja era ben coneguda arreu del vell continent quan Bach va escriure el seu motet “Tilge, Höchster, meine Sünden” BWV 1083, basat en el text del salm 51. En aquest cas, la temàtica religiosa no canvia, tot i que la lletra passa del lament de la mare per la mort del fill al plany del pecador que demana a Déu el perdó dels pecats (com a Sister Act…).

Hi ha aproximadament una dècada de diferència entre l’original i la paròdia i únicament uns canvis notables a la part de viola. Per la resta, jutgeu, és pràcticament idèntic:

BONUS TRACK | Sí, he parlat d’un rotllo de la polifonia i tot allò. Per fer-ho fàcil, compareu el “Sanctus” de la Missa de la batalla de Escoutez de Francisco Guerrero amb La Guerre de Clément Janequin. Més clar, ara? Això sí que és incorporar rock’n’roll del XVI a la missa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

45 Shares
Share
Tweet
Share