Sons de la prehistòriaTemps de lectura: 3'

Faig música antiga, però mai havia sigut tan tan tan antiga!

El cap de setmana passat vaig tindre la sort de compartir un parell de dies amb uns quants estudiants de trompa. Gràcies a la invitació d’un quartet de professors ben motivats (entre els quals es troba la persona que em va ensenyar casi tot el que sé de bufar l’instrument), em vaig reunir amb una trentena de joves i molt molt joves estudiants. I va aparèixer el jubilat que hi ha en mi, dient allò de “jo era com vosaltres, fa uns anys…”.

Va ser una experiència molt enriquidora i divertida. A la vegada, em va fer pensar molt; sobretot per a trobar una manera fàcil de presentar-me: jo vaig decidir dedicar-me a la música i, pel camí, em vaig especialitzar en música antiga. Però en aquest llarg recorregut també he fet recerca, he ensenyat i he fet uns quants experiments, amb instrument i sense.

Aquesta última era una idea clau que volia transmetre als joves trompistes: experimentar. I l’altra amb la que ho vaig connectar va ser proposar diferents apropaments a l’instrument: entendre d’on ve i com funciona, quin és el seu vertader ADN. “Teniu alguna banya? Tubs? Caragols de mar?”. I els vam fer sonar allà, al mig de la muntanya.

Vaig decidir dedicar-me a la música i, pel camí, em vaig especialitzar en música antiga. Però en aquest llarg recorregut també he fet recerca, he ensenyat i he fet uns quants experiments.Clica per tuitar

Recordant anècdotes amb els alumnes (ja he dit que em va posseir el jubilat que hi ha en mi), em va vindre al cap que fa uns anys vaig rebre una proposta per part de l’aleshores conservador del Museu de la Música, Oriol Rossinyol (ara feliç i realment jubilat). Una d’aquelles ofertes que no pots rebutjar: fer sonar uns corns marins d’entre 6.000 i 2.000 anys d’antiguitat. Em vaig quedar sense paraules, això sí després de dir “clar que sí!”, amb un entusiasme proper a la inconsciència.

La història (o, més ben dit, la prehistòria) va començar quan un grup d’investigadors de la Universitat de Barcelona, amb el Dr. Jordi Nadal al capdavant, van iniciar una recerca amb caragols de mar procedents majoritàriament de mines neolítiques de Gavà. Alguns d’ells estan conservats al Museu de Gavà (des d’on es va sumar Josep Bosch) i altres al Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi (!) de Catalunya, d’on venia Jordi Farré. Doncs aquesta colla va recórrer al Museu de la Música per si allà coneixien algú capaç de treure sons d’aquells objectes arqueològics. I va ser aleshores quan jo vaig aparèixer.

Sí, jo faig música antiga (i havia fet molta contemporània, que sempre ajuda en aquestes coses) i havia tocat algun corn marí tropical, procedent de Mèxic o el Japó. Però, corns prehistòrics?

Doncs la cosa no va anar gens malament ja que van sonar pràcticament tots. El més sorprenent per a mi va ser com estava tallada l’embocadura: en els actuals, el tall a l’extrem de la closca sol ser bastant recte, molt semblant als broquets metàl·lics que utilitzem normalment. En aquells exemplars, el tall era generalment irregular, fent una espècie de graó en la superfície, seguint l’espiral al voltant del forat que s’havia practicat. I no semblava un error, perquè passava a la majoria!

Així que, com veieu a la foto, tocar amb una embocadura lateral (tot i que no s’ensenya a les escoles de música ni els conservatoris) també funciona. Em sonava haver vist exemples semblants amb banyes a algun documental sobre Àfrica. Però el que vaig aprendre aquell dia és la constatació de què fem els que estudiem la història (o la prehistòria). En paraules del Dr. Nadal, no es tracta de fer “arqueologia dels objectes quan el que ens ha d’interessar són les persones”.

 

BONUS TRACK | Algun dia faré una col·lecció de caragols de mar com la del trombonista Steve Turre, i em passaré al jazz prehistòric.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Shares
Share
Tweet
Share