La tuba en el ‘Nou món’Temps de lectura: 3'

Fa 125 anys que el compositor Antonín Dvořák ens va regalar una de les simfonies més conegudes de tots els temps. A l’orquestra que la va estrenar, la Filharmònica de Nova York, dos músics la van rebre de maneres ben diferents.

Abans de començar només un aclariment: la Novena de Dvořák és la simfonia ‘des del Nou Món’ (i no la ‘del Nou Món’). És una diferència subtil però important i ja que has arribat a llegir fins a aquesta línia, ja podràs dir que “no te acostarás sin saber una cosa más”.

En altres paraules, que més que una dedicatòria a Amèrica, era una definició del lloc des d’on l’escrivia. Perquè el compositor havia deixat la seua Bohèmia natal per dirigir el Conservatori Nacional de Música a Nova York.

Durant l’estada (entre 1892 i 1895), va entrar en contacte amb les músiques indígenes i els cants de negre dels EUA.

D’aquests últims, Dvořák afirmava rotundament que havien de ser la base d’una autèntica escola de composició pròpia del país. Mentre a la vegada explicava que a la simfonia no havia utilitzat cap melodia preexistent, sinó que tot eren melodies originals inspirades en aquelles altres.

L’estrena va ser un èxit sense discussió i ben ràpidament les orquestres a Europa la van interpretar també. Dvořák va triomfar més que Depardieu a 1492

D’entre els seus moviments, ens ocupem ara del segon, el “Largo”, amb el solo de corn anglès més famós de la història (amb excepció feta del també moviment lent del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo). Sí, el corn anglès és l’autèntic protagonista i de ben segur que el solista de Nova York va estar molt orgullós de tocar aquesta simfonia. Però igualment segur que al tubista no li va entusiasmar la seua part.

El Largo de la 'Simfonia des del Nou Món' de Dvořák té el solo de corn anglès més famós de la història. La tuba també toca aquest segon moviment. De fet, no té més música escrita. Toca el coral de l'inici: 7 notes. I el mateix al final del moviment,...Clica per tuitar

La tuba també toca el segon moviment. De fet, no té més música escrita que el “Largo”. Toca el coral de l’inici (junt als altres instruments de metall: trombons, trompes i trompetes): 7 notes. I (quasi) el mateix al final del moviment. I a més, dobla el trombó baix. És a dir: toca les mateixes notes que el col·lega del costat…

Tot i que alguns directors opten per sumar al tubista en alguns dels tutti de la simfonia i així reforçar-los (i evitar l’avorriment fins a l’extrem del músic), la crua realitat és que el compositor només va escriure aquests pocs segons de glòria per a la tuba (en una simfonia que dura uns 45 minuts…). A més, no va ser fins a començar els assajos amb l’orquestra que va decidir afegir aquests fragments. Què, ja no us sembla tan glamurosa la vida del músic, no?

El per què d’aquesta decisió té dues possibles respostes: una molt més propera a la xafarderia i una altra amb base musical (i totes dues compatibles). La primera fa referència a una possible infidelitat de l’esposa de Dvořák amb un tubista… La segona explica que el compositor, durant les primeres proves amb l’orquestra, va trobar a faltar la profunditat del timbre i el cos del so de la tuba en l’esmentat coral. Recordem que tot i fer les mateixes notes que el trombó baix, la presència de la tuba marca una diferència important en el resultat sonor final.

Així que el tubista, per qualsevol dels dos motius, es va quedar sense setmana lliure.

I sona així el moviment:

BONUS TRACK | Uns quants anys més tard de l’estrena de la simfonia, William Arms Fisher (alumne de Dvořák)  va transformar aquest segon moviment en una espècie d’espiritual, amb el títol “Goin’ home“. Un dels cantants que més va popularitzar la versió va ser Paul Robeson, que necessitaria un article per a ell sol…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

23 Shares
Share
Tweet
Share