Bernstein l’activista (3)Temps de lectura: 3'

Aquest és el tercer article sobre el Bernstein activista. Després de repassar el seu activisme per la pau mundial i de visitar la seua tomba com a símbol de diferents causes, anem a repassar el seu ideal per la llibertat artística.

Perquè la llibertat individual també ho és a nivell artístic. Presentem tres exemples d’obres musicals associades a diferents músics que ofereixen una visió clara de com d’important era la llibertat per a Bernstein. O, dit en paraules de la Montserrat Roig, “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini“.

Perquè la llibertat individual també ho és a nivell artístic. Presentem tres exemples d'obres musicals que ofereixen una visió clara de com d'important era la llibertat per a Bernstein.Clica per tuitar

 

1. Glenn Gould i el Concert per a piano núm. 1 de Brahms

A l’abril de 1962, el famós pianista Glenn Gould es presentava com a solista amb la Filharmònica de Nova York i el seu director titular Leonard Bernstein.

Just abans de començar el concert per a piano, Bernstein va aparèixer al davant del públic i va pronunciar un discurs d’uns quatre minuts que iniciava amb unes paraules tranquil·litzadores per als assistents: “Don’t be frightened, Mr. Gould is here” [“No patiu, el senyor Gould està ací”].

El seu missatge no va ser improvisat. Era fruit d’uns intensos dies d’assaig en què Bernstein i Gould no havien acabat d’entendre’s. Les explicacions del director han passat a ser una pista més en els discos i podeu escoltar-les fàcilment.

En resum, el director respecta les decisions interpretatives del pianista, tot i que no les comparteix. Anuncia que és una interpretació “no-ortodoxa” (pel que fa als tempi, també a l’allunyament del text de Brahms pel que fa a les dinàmiques). El públic riu quan Bernstein diu que aquest nivell de desacord només li ha passat una vegada abans: l’última vegada que va dirigir a Gould!

L’anomena “intèrpret pensant” i justifica la decisió de tocar junts en l’esperit aventurer i curiós que el seu mentor Dimitri Mitropoulos anomenava l’element esportiu de l’art. I continua el concert.

 

2. Dmitri Xostakóvitx i la Setena simfonia

El 1959, Bernstein i la Filharmònica de Nova York visitaven la URSS.

A Moscou, Bernstein presenta el concert preguntant què apropa les dues potències. I busca una resposta a través de la música: “Potser la música pot dir algunes coses sorprenents que no podem trobar als llibres o als diaris“.

Posa com a exemple d’unió entre els pobles la melodia del “Summertime” de Gershwin, amb aquella barreja d’alegria i tristesa, pròpia (segons ell) de les dues cultures. El concert també l’escoltaran els estatunidencs, que veuran per la tele la Setena de Xostakóvitx. El compositor, que va viure moments de glòria i de repressió del govern rus i que va tindre una vida que ha donat per una novel·la, literalment, està entre el públic.

Abans de començar la simfonia, Bernstein el saluda públicament, el fa aparèixer davant les càmeres i el reconeix i honora mundialment.

 

3. Bernstein i la Missa

Però Xostakóvitx no va ser l’únic músic investigat i perseguit políticament. Sorprenentment (encara en l’actualitat), Bernstein també va patir els recels i la vigilància dels serveis d’intel·ligència dels EUA a través de l’FBI.

Va ser sospitós de comunista pel seu activisme (què menys després de saludar al compositor de Sant Petersburg i donar suport a les Panteres negres!) i acusat de ser responsable d’una trama per avergonyir el president Nixon i posar en un compromís al seu país amb l’estrena de la Missa.

Els papers (que ara són públics, seguint una política de desclassificació de documents que sense ser perfecta, fa una mica d’enveja…) diuen que els textos en llatí de la Missa podien contindre missatges antibèl·lics (era l’any 1971 i encara es vivia la guerra del Vietnam). Els espies recomanaven a Nixon evitar l’assistència al concert. I no va anar.

Nixon es va perdre una cita directa a la vida (i miracles) del pare Berrigan. I entre d’altres molts, “A simple song”, el primer solo del celebrant de la Missa:

BONUS TRACK | Seguint la teoria de la conspiració, les crítiques del New York Times, aparegudes tant el dia següent a l’estrena com una dècada més tard, en el desè aniversari són increïblement bel·ligerants i més destructives que el napalm…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

18 Shares
Share
Tweet
Share