Òperes de Mort (2): Manon LescautTemps de lectura: 3'

La música que acompanya la mort de Manon és tan colpidora com les paraules de la protagonista: “No vull morir.”

No, no és el millor libretto de Puccini. Això està clar. Però en aquesta nova entrega de les ‘Òperes de Mort‘ ens trobem al davant d’una nova dona pucciniana. Una que (oh, sorpresa!) mor.

La història és relativament senzilla. Atenció que va: ella, Manon Lescaut, és una adolescent que gràcies a un jove enamorat escapa a la vegada de la decisió de la seua família de tancar-la a un convent i de la proposta amorosa de Geronte, un pretenent que ja té el carnet de l’Imserso caducat.

El jovenet és el cavaller Des Grieux, un estudiant que gastarà ràpidament els seus pocs diners pagant el niu d’amor a París. Si voleu conèixer aquesta parella d’enamorats, escolteu el seu primer diàleg: ell li pregunta el nom i ella respon: “Manon Lescaut mi chiamo” (“Em dic Manon Lescaut”). Em sap greu però ja no us podreu treure aquesta melodia del cap ni durant les següents dues hores d’òpera ni en els propers dies…

Seguim: ella, buscant una vida millor, es dirigeix aleshores cap als braços de Geronte, que és ric (per si no ho havíeu endevinat). Des Grieux aconsegueix trobar-la i els joves reviuen el seu amor vertader. Fins que són descoberts pel vell.

Quan tracten d’escapar, ella s’entreté recollint les joies i es detinguda. Des Grieux la seguirà fins al seu exili. La parella acaba al mig del desert a Nova Orleans, tot i que en realitat a Louisiana no hi ha desert

El libretto és bastant fràgil. Fins a sis autors (incloent el mateix compositor) van adaptar l’original de l’abat Prévost i pel camí va perdre molts detalls, com és ben normal. Però sempre he trobat que la distància entre la novel·la de 1731 i la visió de l’òpera de Puccini és massa gran, que hi ha una essència diferent en el fons.

No, no és el millor libretto de Puccini. Això està clar. Però en aquesta nova entrega de les ‘Òperes de Mort‘ ens trobem al davant d’una nova dona pucciniana. Una que (oh, sorpresa!) mor.Clica per tuitar

Existeix tot un desert entre els consells del religiós francès de principis del segle XVIII (i les seues detallades advertències als cavallers sobre com portar una vida recta i no deixar-se arrossegar per les femmes fatales) i el protagonisme creixent de la Manon del XIX, que esborra Des Grieux fins i tot del títol.

Mentre que, en el segle XXI, el retrat de Manon s’assembla més al d’una dona que pateix sistemàticament les imposicions dels homes al seu voltant. A saber:

  1. El seu pare (digueu-li patriarcat, si no us incomoda): a través del germà, el sergent Lescaut
  2. L’amant 1, el jove: el cavaller Des Grieux, que és l’única via per a evitar el destí que ha dictat la família i també un amant no desitjat
  3. L’amant 2, el vell: Geronte, que és la manera de portar una vida còmoda
  4. La policia: que la persegueix i la deté per adúltera
  5. La justícia: que la condemna a l’exili
  6. Els mariners: que maltracten Manon i també les prostitutes que l’acompanyen cap a l’exili

Totes les opcions que se li presenten i les decisions que pren la porten a una situació cada vegada pitjor: reclusió, pobresa, submissió, empresonament, exili,… i ho acaba pagant tot amb la mort. Un final de pel·lícula de Hollywood: el dolent mor (i el bo no ha pogut fer res per a evitar-ho).

Però, afineu l’oïda: en el moment de màxima exuberància a casa de Geronte, hi ha uns músics que canten un madrigal escrit pel vell. Puccini va incloure un fragment que ja havia utilitzat prèviament per a una missa, un Agnus dei! Recordeu allò de “cordero de Dios que quitas el pecado del mundo…”? És una paròdia musical o una metàfora del sacrifici al que es veurà sotmesa Manon?

L’èmfasi en detalls com aquest no es veuen sovint als muntatges operístics. L’escena del madrigal sembla absurda allà al mig (el germà de Manon pregunta si els músics són xarlatans…). Potser ens cal una (re)lectura amb una mica més de perspectiva de gènere per entendre que quan finalment Manon mor “Sola, perduta, abbandonata” no ho fa referint-se a què el seu amant l’ha deixat un moment per a anar a buscar aigua al mig del desert. Potser el seu lament final és més ampli i s’adreça a nosaltres.

I no serà perquè no es fa escoltar! Com a tantes morts a l’òpera, ella canta fins l’últim alè, literalment. I crida ben fort que no vol morir:


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Shares
Share
Tweet
Share