Referents femeninsTemps de lectura: 3'

Quan entre un debat a classe i un tuit afiladíssim s’hi dóna el cas que al capdavant de les orquestres de dues de les institucions musicals més importants de Catalunya hi ha directores.

Fa unes poques setmanes, a classe parlàvem de diferents rols a la música. A un dels apartats, que vaig acabar anomenant #OnSónLesDones, abordàvem el tema de les dones a la música, des del seu tractament historiogràfic a la primera musicologia feminista, passant per la representació de la figura femenina a l’òpera.

Per a obrir el debat sobre el tema, vaig compartir amb els estudiants una mateixa notícia en dues versions diferents: la reivindicació de la constructora de pianos Nannette Streicher (1769-1833), segons el New York Times i l’ABC. Feu una ullada als titulars, a veure si se us desperta alguna cosa.

Potser els fills dels fills dels nostres fills no necessitaran aquest tipus de reflexions, no els caldrà buscar referents femenins perquè ja els tindran. Potser ja hauran vist una cosa tan senzilla i tan normal com una directora dirigint una orquestra.Clica per tuitar

En qualsevol dels casos, el tractament de la figura de la constructora no semblava molt deslligat dels altres noms masculins que l’acompanyaven en ambdues notícies. A les classes, hi va haver diferents graus de sensibilitat amb la qüestió, evidentment, però lluny d’interessos i justificacions periodístiques semblava clar per a una gran part de l’alumnat que cap dels relats acabaven de funcionar amb fluidesa.

Diuen que l’accent (a la parla) és com el cul, que tothom en té un i no se’l veu. I crec que el mateix passa amb determinades qüestions i sensibilitats, vaig acabar resumint. Ara hi tornem.

Des d’aleshores, s’ha donat el cas que el passat cap de setmana han coincidit les directores Zoi Tsokanou i Speranza Scappucci al capdavant de L’OBC balla Ravel a l’Auditori i de la La Traviata al Liceu.

Vaig escoltar el concert de l’OBC a través de l’Auditori Digital i una de les primeres imatges que vaig veure va ser un primer pla de la directora. De sobte, em va vindre al cap que el públic, familiar (l’edat recomanada és a partir de 5 anys), estava veient una dona dirigir. I tot seguit, vaig pensar que pels més petits veure una directora seria la cosa més normal del món (i no com als que tenim més anys, que encara ens sorprèn, hi pensem i en fem notícia).

I crec que va ser el mateix dia, tot i que és anterior, que vaig veure aquest tuit de la cantant Anna Alàs:

Em va tornar a saltar l’alarma de la (falta de) sensibilitat!

Però abans em va saltar la de la curiositat, perquè no ho acabava d’entendre. Una cerca ràpida em va explicar que la imatge que va adjuntar al tuit és el cartell principal de l’òpera (sense les emoticones, clar). El Liceu feia un pas endavant amb la directora i dos enrere amb la publicitat. #EpicFail, en paraules de la soprano.

Parlant de visibilitzar, és més complicat veure un director al fossat que les pancartes anunciadores d’una òpera. I tornant a la classe, vaig recordar les paraules d’Alondra de la Parra, que deia haver crescut sense cap model femení en el seu camp, la direcció.

En fi, vaig acabar presentant un referent artístic que m’agradaria haver conegut abans, potser amb l’edat dels meus alumnes, l’Amanda Palmer, en una actuació del tot combativa:

Just abans de començar la cançó (en una part que no apareix en aquest vídeo), l’artista demana si entre el públic hi ha algú amb una càmera, perquè -insisteix- aquesta cançó és un regal per al Daily Mail. No cal que el diari parle d’ella, d’aquesta actuació: la xarxa farà arribar el seu missatge. El (i la) farà visible.

Com vaig dir al finalitzar la classe, potser els fills dels fills dels nostres fills no necessitaran aquest tipus de reflexions, no els caldrà buscar referents femenins perquè ja els tindran. Potser, com els assistents a L’OBC balla Ravel, ja hauran vist una cosa tan senzilla i tan normal com una directora dirigint una orquestra i no els caldrà escriure sobre el tema.

 

BONUS TRACK | L’activisme de l’Amanda Palmer ho és en molts fronts. Jo la vaig conèixer, més tard del que m’agradaria, a la seua xerrada “The art of asking“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share