L’Orquestra Pau CasalsTemps de lectura: 3'

Ara fa exactament 100 anys, l’Orquestra Pau Casals (OPC) es presentava al Palau de la Música Catalana. Seguirien casi dues dècades d’excel·lència musical, de projecte artístic i social que va situar Barcelona com a un dels centres musicals mundials. Fins l’esclat de la guerra civil.

L’any 1920, Pau Casals tenia 44 anys. Feia temps que tenia una carrera d’èxit com a solista del seu instrument, amb una agenda de concerts que havia arribat a superar els 200 anuals. Al mateix temps, havia començat a interessar-se per la direcció i algunes orquestres havien començat a convidar-lo per a dirigir-les (i per a tocar com a solista, si podien aconseguir les dues coses).

Feia una dècada que havia parlat amb el seu amic Enric Granados sobre la necessitat de transformar el model simfònic de la capital catalana i d’establir a Barcelona una orquestra de primer ordre. En aquell moment, el projecte no va fructificar i no va ser fins a l’estiu de 1920 que Casals va decidir compartir aquesta idea amb els qui acabarien formant la Junta del Patronat que donaria lloc a la creació de l’Orquestra Pau Casals.

A la vegada, Casals començava una època en què passaria més temps a Catalunya, al seu Vendrell natal, a prop dels seus i desenvolupant la vessant de director que tan li havia interessat.

Després de més de 300 concerts, dels seus discos i estrenes, va arribar la Guerra Civil, que va acabar amb l'orquestra i casi esborra per complet el seu record. Estem aquí, avui, per a intentar evitar-ho.Clica per tuitar

Tot i que inicialment la seua idea no era la de crear un orquestra sinó donar suport a les ja existents, la seua oferta va ser rebutjada frontalment. Els actors del panorama local el van acusar d’haver passat massa temps a fora i de desconèixer la realitat a Catalunya. Segons els seus detractors, Barcelona no era el lloc on sobreviuria una orquestra com la que imaginava Casals. Un projecte així no tenia cabuda, deien.

I certament, no va ser fàcil. El violoncel·lista i director va finançar personalment l’orquestra durant uns quants anys, sense un suport massiu ni de les administracions ni del públic. A poc a poc, l’orquestra es va fer un lloc a la ciutat: alguns dels que havien anunciat el fracàs de l’orquestra la van acabar recolzant i també van animar el públic.

 

I no només aquella part benestant de la societat, la que podia pagar-se una entrada. Una altra de les accions de Casals va ser la creació de l’Associació Obrera de Concerts, que oferia els mateixos programes amb els mateixos solistes a obrers i estudiants, a canvi d’una quota testimonial. Va estimular la presència de la música i de la cultura entre aquesta part de la població que va respondre assistint als concerts, organitzant una orquestra d’aficionats i fins i tot editant una revista pròpia, Fruïcions.

L’OPC va atreure nombrosos solistes, directors i compositors. No només la ciutat va escoltar repertori simfònic que era habitual a altres indrets i poc conegut a Catalunya sinó que hi va haver nombroses presentacions de música contemporània. Són molts els grans noms que recordem encara: Schoenberg o Stravinsky, entre els més famosos. També estrenes, tant de compositors locals (com Garreta o Pahissa) com internacionals (com Falla o Berg).

També ens va deixar uns discos per a la posteritat. Quan “La voz de su amo” (“His master’s voice”) va voler celebrar el centenari del naixement de Beethoven enregistrant totes les simfonies, va buscar les millors orquestres del món i allà va aparèixer l’OPC. El projecte es va allargar més de l’esperat i no va arribar a completar-se a temps. El 1929, l’orquestra deixava en uns quants discos de pedra la Primera i la Quarta. Val, no són les més conegudes, però va ser l’única orquestra que va enregistrar dues simfonies!

Després de més de 300 concerts, després d’haver actuat majoritàriament a Barcelona, però també a d’altres ciutats catalanes i també a París, després dels seus discos i estrenes, i just després d’haver impulsat la celebració d’una cita doble i cabdal per a la música (el III Congrés Internacional de Musicologia i tot seguit el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània) va arribar la Guerra Civil.

La guerra va acabar amb l’orquestra (entre tantes d’altres coses) i casi esborra per complet el seu record. Estem aquí, avui, per a intentar evitar-ho.

 

BONUS TRACK | Conservem enregistraments d’àudio i també testimonis del Casals director als anys 1920 i 1930, però per a veure’l en acció hem d’anar a buscar vídeos de més tard, com aquest assaig de l’Eroica a Puerto Rico, el 1964. El mestre tenia el doble de l’edat que amb la temporada inaugural de l’OPC (88 anyets) i una energia aclaparadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share