L’Orquestra Pau CasalsTemps de lectura: 3'

Ara fa exactament 100 anys, l’Orquestra Pau Casals (OPC) es presentava al Palau de la Música Catalana. Seguirien casi dues dècades d’excel·lència musical, de projecte artístic i social que va situar Barcelona com a un dels centres musicals mundials. Fins l’esclat de la guerra civil.

L’any 1920, Pau Casals tenia 44 anys. Feia temps que tenia una carrera d’èxit com a solista del seu instrument, amb una agenda de concerts que havia arribat a superar els 200 anuals. Al mateix temps, havia començat a interessar-se per la direcció i algunes orquestres havien començat a convidar-lo per a dirigir-les (i per a tocar com a solista, si podien aconseguir les dues coses).

Feia una dècada que havia parlat amb el seu amic Enric Granados sobre la necessitat de transformar el model simfònic de la capital catalana i d’establir a Barcelona una orquestra de primer ordre. En aquell moment, el projecte no va fructificar i no va ser fins a l’estiu de 1920 que Casals va decidir compartir aquesta idea amb els qui acabarien formant la Junta del Patronat que donaria lloc a la creació de l’Orquestra Pau Casals.

A la vegada, Casals començava una època en què passaria més temps a Catalunya, al seu Vendrell natal, a prop dels seus i desenvolupant la vessant de director que tan li havia interessat.

Després de més de 300 concerts, dels seus discos i estrenes, va arribar la Guerra Civil, que va acabar amb l'orquestra i casi esborra per complet el seu record. Estem aquí, avui, per a intentar evitar-ho.Clica per tuitar

Tot i que inicialment la seua idea no era la de crear un orquestra sinó donar suport a les ja existents, la seua oferta va ser rebutjada frontalment. Els actors del panorama local el van acusar d’haver passat massa temps a fora i de desconèixer la realitat a Catalunya. Segons els seus detractors, Barcelona no era el lloc on sobreviuria una orquestra com la que imaginava Casals. Un projecte així no tenia cabuda, deien.

I certament, no va ser fàcil. El violoncel·lista i director va finançar personalment l’orquestra durant uns quants anys, sense un suport massiu ni de les administracions ni del públic. A poc a poc, l’orquestra es va fer un lloc a la ciutat: alguns dels que havien anunciat el fracàs de l’orquestra la van acabar recolzant i també van animar el públic.

 

I no només aquella part benestant de la societat, la que podia pagar-se una entrada. Una altra de les accions de Casals va ser la creació de l’Associació Obrera de Concerts, que oferia els mateixos programes amb els mateixos solistes a obrers i estudiants, a canvi d’una quota testimonial. Va estimular la presència de la música i de la cultura entre aquesta part de la població que va respondre assistint als concerts, organitzant una orquestra d’aficionats i fins i tot editant una revista pròpia, Fruïcions.

L’OPC va atreure nombrosos solistes, directors i compositors. No només la ciutat va escoltar repertori simfònic que era habitual a altres indrets i poc conegut a Catalunya sinó que hi va haver nombroses presentacions de música contemporània. Són molts els grans noms que recordem encara: Schoenberg o Stravinsky, entre els més famosos. També estrenes, tant de compositors locals (com Garreta o Pahissa) com internacionals (com Falla o Berg).

També ens va deixar uns discos per a la posteritat. Quan “La voz de su amo” (“His master’s voice”) va voler celebrar el centenari del naixement de Beethoven enregistrant totes les simfonies, va buscar les millors orquestres del món i allà va aparèixer l’OPC. El projecte es va allargar més de l’esperat i no va arribar a completar-se a temps. El 1929, l’orquestra deixava en uns quants discos de pedra la Primera i la Quarta. Val, no són les més conegudes, però va ser l’única orquestra que va enregistrar dues simfonies!

Després de més de 300 concerts, després d’haver actuat majoritàriament a Barcelona, però també a d’altres ciutats catalanes i també a París, després dels seus discos i estrenes, i just després d’haver impulsat la celebració d’una cita doble i cabdal per a la música (el III Congrés Internacional de Musicologia i tot seguit el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània) va arribar la Guerra Civil.

La guerra va acabar amb l’orquestra (entre tantes d’altres coses) i casi esborra per complet el seu record. Estem aquí, avui, per a intentar evitar-ho.

 

BONUS TRACK | Conservem enregistraments d’àudio i també testimonis del Casals director als anys 1920 i 1930, però per a veure’l en acció hem d’anar a buscar vídeos de més tard, com aquest assaig de l’Eroica a Puerto Rico, el 1964. El mestre tenia el doble de l’edat que amb la temporada inaugural de l’OPC (88 anyets) i una energia aclaparadora.

3 thoughts on “L’Orquestra Pau CasalsTemps de lectura: 3'

  1. Hola Pepe, he acudit a la teva pàgina per veure com estaves. Fa més d’un any del viatge a Prada de Conflent. En tinc un bon record, un viatge molt interessant, en gran part gràcies al teu guiatge. Segueix sent un plaer escoltar, llegir… les teves paraules. Normalment tan sols estic al Facebock però et seguiré per aquí.
    Una abraçada.

    1. Hola, Remei!

      Quina alegria llegir aquestes paraules.
      I quins bons records del viatge a Prada de Conflent!
      A veure si podem repetir aviat una experiència tan meravellosa com aquella.

      Una abraçada

      1. Bona nit Pepe,
        Estaria bé fer un altre viatge d’aquelles característiques, però crec que va per a llarg.
        Per altres músics sé que en el vostre terrenys tot està molt dificil per la pandemia, espero que no et manqui la feina i la salut. I que siguis feliç.
        Una abraçada, ens veiem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share