Badinerie-ingTemps de lectura: 4'

Ara que comença el nou curs ja us puc explicar un dels comentaris que vaig proposar als meus alumnes l’any passat.

Cada setmana, els convidava a comentar un text, un àudio o un vídeo. Tot i que en tenia molts en cartera (i alguns encara se’m van quedar guardats allà), sempre esperava a l’últim moment per a compartir-lo, per si l’actualitat m’oferia alguna cosa d’última hora. Va ser el cas del primer exercici.

Perquè a principis del 2020, just a l’inici del segon quadrimestre, va aparèixer una cantant versionant la famosíssima “Badinerie” de Bach. Vaig veure el vídeo, que es va fer viral i que molts coneguts van compartir a les diferents xarxes socials, em vaig guardar l’opinió i el vaig oferir als meus alumnes. Sí, no vaig ser del tot neutre a l’hora de presentar-lo, ho reconec. Però no vaig donar cap argument en cap sentit. Em vaig reservar el meu judici sobre el discurs als cercles més íntims, fins ara.

Últimament veig articles que són dues-centes paraules i que se'n diuen articles. He llegit textos construïts amb tuits on no hi ha ni contingut, ni referències, ni opinió. Des de fa uns anys la divulgació està de moda i sembla que tot val. I no.Clica per tuitar

Com en tota l’assignatura, més que una anàlisi musical, el que m’interessava era la reflexió crítica: no només explorar amb profunditat allò que diu, sinó com ho diu (i el per què, el quan, a qui…).

Setmanes més tard, tenia preparada una sessió que reflexionava al voltant del rol del compositor (i, per extensió, de l’intèrpret) partint de diferents obres i versions de música de Bach i dels seus fills. Abans de començar amb els exemples i intentar provocar el debat, vaig demanar els meus alumnes què sabien de Bach (de JS, que diria l’altra).

Encara tinc guardats cadascun dels tres documents que en van resultar, amb informacions com: va tindre 21 fills, tocava l’orgue, va compondre moltes cantates o era molt religiós, per exemple. Curiosament, o no tan curiosament, una informació molt similar a la de l’esmentat vídeo.

He d’afegir que la lletra proposada en la versió viral també dóna per a una anàlisi encara més a fons quan associa les músiques de Bach a la relaxació, a la genialitat o a l’espiritualitat,… a més de relacionar la seua figura a la d’altres compositors com Mozart, Chopin o Beethoven (tots ells “homes blancs”, com algun alumne va notar) i comparar aquesta música que “il·lumina” i que “sublima” amb el cansat reggaetón. Només cal afegir algun toc de musicologia-ficció per a modernitzar Bach, universalitzant-lo com a un imaginat instagrammer o youtuber.

No, no tinc res en contra d’aquest tipus de propostes. Ni tampoc contra l’Instagram o el YouTube (faltaria!). Però aquest vídeo no és divulgació. No el barregem amb la pedagogia ni amb la musicologia, per molt que demostres els teus coneixements de primer curs d’història de la música citant la “recuperació” de Bach a càrrec de Mendelssohn. Divulgar no és traduir al llenguatge del carrer una classe mediocre d’història (o de matemàtiques o de física…).

Com una alumna va assenyalar, per a fer aquest tipus d’experiments, hi ha altres artistes, com la Noa. Amb una proposta igual o més enginyosa i musicalment més interessant:

I tot això ho dic jo, un ferm defensor de comunicar (oralment i per escrit) d’una manera clara i entenedora; que es reserva parlar amb números d’opus per a una autèntica conversa de friquis; i que pensa que no cal dir “Zweite Wiener Schule” si es pot dir “Segona Escola de Viena”. Sí, divulgar obliga a generalitzar i a resumir, però no a continuar discursos amb continguts falsos ni punts de vista únics.

Però és que últimament veig articles que són dues-centes paraules i que se’n diuen articles (d’acord, la Viquipèdia no parla d’extensió, perdoneu). He llegit textos construïts amb tuits on no hi ha ni contingut, ni referències, ni tan sols opinió. M’adone que des de fa uns anys la divulgació està de moda i sembla que tot val. Em costa embolicar-me en discussions de xarxes socials però fa molts dies que em vaig mossegant la llengua veient com qualsevol cosa és divulgació. I no.

Fa uns pocs dies parlava amb qui ara és company i abans havia estat professor meu. Em deia una cosa com: “avui el problema no és trobar fonts d’informació, és valorar-les.” És confiable la Viquipèdia? Doncs com tot a la vida, depèn… L’esperit crític és imprescindible. La recerca, també. I un dels seus derivats és la divulgació.

La investigació i la divulgació requereixen esforç i dedicació. I això vol dir també temps. Significa també aturar-se, escoltar i pensar. També silenci. Totes elles coses difícils en aquest món de la immediatesa i del soroll.

 

BONUS TRACK | La mateixa alumna que em va recomanar la Noa (que ja coneixia), em va oferir un parell de descobriments. Li estic molt agraït d’haver-me presentat el “So what” d’Eddie Jefferson. Gràcies Loida!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share