“Pan y toros”Temps de lectura: 4'

“Pan y toros” per a mi sempre ha sigut un pasdoble. Un d’aquells que els mestres deien que era dels bons. Amb el temps, un també aprèn a reconèixer les bones obres i comença a llegir entre línies (o pentagrames).

Aquests dies, veig des de la distància com algunes de les agrupacions musicals valencianes han tornat a assajar. Després de tres mesos sense fer música junts, algunes bandes s’han trobat amb moltes ganes, moltes d’elles al carrer i guardant totes les distàncies que diuen que s’han d’observar.

Els comentaris no s’han fet esperar: des de la satisfacció per tocar de nou a la banda del poble fins als retrets per les facilitats a trobar-se a la terrassa d’un bar, sense estar tan lluny dels amics i coneguts, per exemple.

A la banda sempre hem tocat pasdobles. Menystinguts per uns, adorats per altres, no han deixat mai de formar part del repertori i de les peces reclamades per l’habitual públic de diumenge a la plaça major. Tot i que crec que això està canviant: tenim nous mestres, nous repertoris i nous públics en el món de les bandes.

'Panem et circenses' deien els romans. La frase es va actualitzar a Hispània, amb aquest 'Pan y toros' i encara més modernament s'ha tornat a reinventar com a 'pa i futbol'.Clica per tuitar

Un dels pasdobles que tinc a la memòria és “Pan y toros”. En realitat, no és ben bé un pasdoble com qualsevol altre. És un número d’una sarsuela de Barbieri sobre les intrigues a la cort madrilenya de Carles IV. De fet, el títol de la sarsuela és aquest, Pan y toros, mentre que el pasdoble s’anomena “Al son de las guitarras”.

En aquest país hi ha coses que es fan molt bé i d’altres que no. I el més important: sembla que hi ha algunes que no es fan molt bé que tampoc hi ha cap intenció de canviar-les. La sarsuela és una d’elles:

Sempre m’havia cridat l’atenció el nom del pasdoble. Això de les referències o tota una categoria de pasdobles taurins era conegut per mi, però el significat concret de l’expressió, no. “Panem et circenses” deien els romans. La frase es va actualitzar a Hispània, amb aquest “pan y toros” i encara més modernament s’ha tornat a reinventar com a “pa i futbol”.

Fa uns pocs dies, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, tornava a actualitzar-la: “playa y fútbol“. I com que s’havia deixat els bous, la Presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, anunciava ahir una “corrida” benèfica en honor del sanitaris (m’estalviaré els acudits fàcils que ja podeu llegir a totes les xarxes socials…). Els polítics han estat molt ocupats: els que governen i els que no.

Arribats a la fase 2, les escoles i instituts d’ensenyaments obligatoris obren les portes com a servei públic (és a dir, per a acollir els alumnes que tenen els seus familiars treballant presencialment) però no faran classes. Només aquells alumnes que canvien de cicle les faran. Amb tot, la decisió d’obrir està en mans de les direccions de cadascun dels centres. “Autonomia de centre”, en diuen. Alguns s’han negat a obrir i moltes famílies s’han resistit a portar els seus fills. No s’ha acabat de parlar gaire del tema per part dels responsables polítics…

Pel que fa als ensenyaments no obligatoris, com les escoles de música (entre moltes altres), ni se sap res concret ni s’espera cap notícia. Les autoritats estan prioritzant altres qüestions. Sí, ja sabíem que no érem un servei essencial i vam entendre que la sanitat o el comerç de queviures eren preocupacions més urgents.

Però com pot ser que, passades les setmanes, les terrasses o els centres comercials passen pel davant de la primària i la secundària? Com és possible que portem moltíssimes setmanes parlant de com ha de tornar el futbol i ara ens preguntem com han de tornar els bous abans que les escoles d’arts, els concerts i els espectacles? Per què has de demanar cita prèvia per a visitar un museu i no per a fer una cervesa al mig del carrer?

On han quedat aquella música, aquelles arts i aquella activitat física que ens ha salvat d’embogir tancats a casa?

La setmana passada vaig assistir a un fòrum sobre Covid-19 organitzat per la Unión de Escuelas de Música y Danza (UEMyD). En aquest fòrum, els equips directius d’algunes escoles presentaven propostes de com adaptar la docència.

Abans, el Dr. Juan José Criado Álvarez, metge però també alumne de trompeta a una de les escoles de la UEMyD, explicava algunes recomanacions segons les diferents assignatures i especialitats instrumentals. La seua explicació començava amb una observació important: “no tenim res regulat, les competències ara estan al Ministerio de Sanidad i encara no ha regulat res. […] Som l’únic país que ha regulat les terrasses. I no s’han regulat les escoles de música. Això és la realitat. Som així.”

I ja s’ha reprès La Liga, afegiria jo.

 

BONUS TRACK | Aquí teniu el manifest que ha presentat la UEMyD reivindicant el paper de les escoles de música i dansa. Per una altra banda, no us perdeu un detall interessantíssim però tan mínim que us pot passar desapercebut: la cita que Barbieri fa de “La Marsellesa” en la introducció de la sarsuela. El més destacat és que ho fa en mode menor!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

61 Shares
Share
Tweet
Share