Mecenatges (3): Dumbarton OaksTemps de lectura: 3'

En aquest nou article de la sèrie ‘Mecenatges‘ us faig una mica de trampa, perquè Dumbarton Oaks no és una persona, sinó el nom d’una de les propietats dels autèntics mecenes de l’obra d’Ígor Stravinksy que rep aquest nom.

Tinc guardat a la memòria que la primera vegada que vaig sentir a parlar del Concert en mi bemoll de Stravinsky, me’l van presentar com un Brandenburg del compositor rus. No recorde qui m’ho va dir, però m’ho va explicar així.

L’altra cosa que sé del cert és que vaig oblidar immediatament el nom de Concert en mi bemoll i el vaig substituir pel malnom amb el qual ha passat a la història: Dumbarton Oaks.

Pel que fa a la connexió amb Bach, hi ha qui diu que així ho va expressar el mateix compositor. Jo encara no ho he trobat. Per una altra banda, són evidents algunes connexions amb el concerto grosso barroc. També s’hi relaciona una part de l’orquestració i els rols dels instrumentistes, sobretot amb el Tercer dels Brandenburg de Bach. Tampoc s’escapa la textura contrapuntística i la fuga de l’últim moviment, tot i que sona a marxa.

Els mecenes de Stravinsky formen una llarga llista, amb nombroses i conegudes composicions encarregades per tota mena de personalitats i ocasions. Tampoc li van faltar els recolzaments anònims identificats després com a notables figures de l’àmbit musical.Clica per tuitar

Els mecenes de Stravinsky formen una llarga llista, amb nombroses i conegudes composicions i estrenes encarregades per tota mena de personalitats i ocasions. Tampoc li van faltar els recolzaments anònims identificats després com a notables figures de l’àmbit musical.

Pel que fa a l’obra que ens ocupa, l’encàrrec el van fer Robert Woods Bliss (1875-1962) i Mildred Barnes Bliss (1879-1969) per a celebrar el seu 30è aniversari de noces. Diuen que va ser l’última peça que Stravinsky va acabar a Europa, abans d’establir-se definitivament als EUA.

Sembla que en el seu favor va intercedir Nadia Boulanger (de la que tinc ganes de parlar-vos). De fet, va ser ella mateixa qui va dirigir l’estrena de l’obra mentre el compositor estava a l’hospital. On es va interpretar? Doncs a la sala de música de Dumbarton Oaks, a Washington. Quan? El dia de l’aniversari en qüestió, el 8 de maig de 1938. Com sona? Així:

 

Poc després de l’estrena, el mateix compositor va fer la presentació pública a París. L’obra s’adscriu en el seu anomenat període neoclàssic, que havia arrencat a principi de la dècada de 1920 amb Pulcinella. Com sabeu, aquesta obra està basada en diferents materials de Pergolesi (o atribuïts en aquell moment a Pergolesi), però això és un altra història que mereix el seu article.

Pel que fa als mecenes, Robert Woods Bliss va ser un diplomàtic provinent de bona família, que va ocupar diferents càrrecs per tot el món. Mildred Barnes Bliss és coneguda avui com a filantropa i col·leccionista d’art i provenia també d’una família rica. De fet, va ser la unió de les dues famílies la que va acabar provocant el casament dels dos protagonistes: van ser germanastres abans que esposos.

Van participar activament a la Primera Guerra Mundial, a Europa, i l’estada a París durant la dècada de 1910 va estimular el seu interès per l’art. De tornada als EUA, el 1920 van adquirir els terrenys i van començar a construir el que ha acabat sent Dumbarton Oaks i que ha esdevingut finalment una col·lecció i centre de recerca sobre art.

La relació amb la música ha continuat sent estreta: entre d’altres, el matrimoni va celebrar els cinquanta anys de casats amb un nou encàrrec, ni més ni menys que el Nonet per a cordes d’Aaron Copland.

 

BONUS TRACK | El mateix Stravinsky va fer una transcripció del concert per a dos pianos, que podeu escoltar aquí, aquí i aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Shares
Share
Tweet
Share