No és un concertTemps de lectura: 4'

Has vist un concert a la foto de portada? Torna a mirar, més atentament. No, no és un concert.

A finals del 2017, la foto que il·lustra aquest article va fer-se viral. El que semblava un multitudinari concert a l’aire lliure no era més que una foto d’unes quantes recol·lectadores de cotó fent la seua feina durant una nit d’hivern a Texas.

Tot just ahir, aquesta imatge va tornar a aparèixer per les xarxes amb un text semblant a “si el que veus és un concert i no una recol·lectadora és que tens moltes ganes de concert”. Per una altra banda, i també durant aquest última setmana, se n’ha parlat molt d’un concert a Barcelona que no era ben bé un concert. Fins i tot, en els darrers dies comencem a llegir comentaris arran d’una polèmica relacionada directament amb els oboistes, però crec que no parlaré d’això, tot i que en aquesta vida les coses estan més connectades del que sembla…

La cosa és: no hi ha concerts. Fa ara més d’un mes que no hi ha concerts. Tots cancel·lats. Els dels últims 50 dies i els dels propers mesos. No sabem encara fins a quan. Els festivals d’estiu (és igual de quin tipus de música) estan suspesos i si no ho estan encara tot apunta a què ho estaran.

Des de l’inici del confinament (i, amb ell, del teletreball), hem descobert que potser hi ha coses que podem fer d’una manera diferent: ens podem reunir a distància, podem fer feina d’oficina des de casa, podem ensenyar i aprendre a quilòmetres… En més o menys mesura hi ha novetats d’aquestes que han arribat per a quedar-se.

Però hi ha d’altres que no.

Els temes a multipantalla i per pistes no són concerts. La música al màxim volum des de finestres i balcons tampoc no són concerts. Ni tan sols les actuacions des de casa ho són. Ni els directes a les xarxes.

Des de l'inici del confinament (i amb ell, del teletreball), hem descobert que potser hi ha coses que podem fer d'una manera diferent. Però hi ha d'altres que no.Clica per tuitar

La música enregistrada no va acabar amb els concerts a principis del segle XX. Ni la música en streaming ho ha fet a principis del XXI. En els dos casos, hi una major difusió planetària de músiques, però les actuacions en directe no van morir. I aquest virus tampoc hauria d’aconseguir-ho ara.

Però per a evitar-ho, hauria de sobreviure algun músic a aquesta crisi. La sanitària i l’econòmica.

Si les diferents epidèmies de pesta al llarg de les últimes dècades del segle XVII a Europa van acabar amb molta gent (i sobretot amb els cornetistes!), aquest coronavirus s’ha emportat les vides de moltes persones i amenaça l’economia mundial. Entre les mesures derivades de l’estat d’alarma i els ERTOs a càrrec de l’erari públic, els artistes que queden vius pateixen una incertesa laboral i econòmica enorme i una agonia derivada de la manca de mesures i ajuts.

Per contra, i en un món paral·lel digne de Kafka, la música és una arma més d’aquesta suposada guerra contra el coronavirus. Després d’aplaudir, poc després de les 20.00h, sonen músiques. I els sanitaris ballen per a celebrar altes o tancaments d’hospitals temporals. Dansen perquè estan vius. I necessiten música per a fer-ho.

Un concert enregistrat a terrasses i balcons de la ciutat amb els noms més coneguts del panorama no sé si és ben bé un concert. Un espectable on els artistes accepten catxets testimonials o renuncien a ells potser està bé. És una iniciativa, que ja és. Però la polèmica ha esclatat quan s’ha conegut la inversió requerida i s’ha preguntat quin percentatge es destina als músics. Els dubtes han sorgit quan s’han començat a entreveure interessos al darrere, més enllà de la música i els músics.

Casi la meitat dels artistes i grups han començat a anunciar públicament que no participaran. S’ha suspès.

Aquest gran cartell ha caigut. Però, què passarà amb els que ni tan sols estaven en aquest concert? Què passarà amb els noms menys coneguts, aquells que no estan a la primera fila de res: autònoms (sovint per força major) que ja no facturen, contractats per setmanes que fa setmanes que no són contractats o els equips que hi ha al voltant de cada escenari: logística, producció, llums, so, seguretat, neteja…?

Res d’això és essencial, ja ho va dir el ministre. Però ahir quan passejava (passejava!), veïns d’una i altra banda del carrer improvisaven una festa torturant els pobres altaveus de casa amb un gran èxit italià de principis dels 80. Els que passàvem per les voreres també vam acabar una mica afectats, pels decibels i la qualitat del so…

Teletreballem des de casa i busquem entreteniment (o era cultura?) allà on podem. Però no podem abraçar, no podem escoltar respirar els artistes ni sentir els seus sons amb tot el cos. Quina és aquesta vida? Quina serà en el futur immediat?

Fa dies, quan encara no estàvem confinats, compartia amb els meus alumnes aquesta actuació de la Janis Joplin:

Aquest exemple em va servir per parlar d’unes quantes coses. Entre elles, els hi vaig confessar que aquesta versió del “Summertime” de Gershwin té alguna cosa que em toca personalment d’alguna manera, a un nivell físic. No sé encara què és.

No la vaig conèixer, per raons evidents. Però si em provoca aquestes sensacions a distància, què m’he perdut per no veure-la en directe?

No tenim ni idea de com serà el futur arran d’aquesta pandèmia. Però, què sobreviurà de nosaltres? Quina música tindrem? Com serà allò que fèiem de deixar-nos tocar pel so, en viu i en directe? Si acabem perdent això, perdrem una part enorme d’humanitat.

 

BONUS TRACK | “Les begudes les paga Pearl”. Aquest era el text de les invitacions al funeral de Janis Joplin. Pearl era com la coneixien els més propers i el nom de l’àlbum que es va publicar pòstumament. Així va celebrar la vida: deixant pagada una festassa el dia del seu comiat.  Joplin era capaç d’una cosa així i també de provocar això als seus concerts. En viu i en directe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Shares
Share
Tweet
Share