“Oh, gran amor!”Temps de lectura: 4'

Aquest article arriba una setmana més tard de l’esperat. Fa set dies, el sector cultural va decidir fer una aturada. Aquesta és una reflexió fruit de realitats i casualitats.

La crisi del coronavirus és una pandèmia. Una afectació de la salut a nivell mundial. I també es comença a entreveure un crack econòmic derivat de les conseqüències de les mesures adoptades per lluitar contra la seua expansió. Hi ha molts afectats, moltíssims, en el primer àmbit; i hi ha, i hi haurà també, molts en el segon. Fins i tot afectats per una i per l’altra…

Feta aquesta primera reflexió, digna de ser una frase de Rajoy, vull evitar que aquest article us semble frívol.

L’aturada del sector de la cultura del cap de setmana passat va ser simbòlica, d’acord. Com ho és la cultura en general. Pretenia visibilitzar la precarietat dels artistes (i no només aquells que reben la llum del focus, sinó totes les professions que fan que els artistes tinguen l’escenari i els focus, entre d’altres).

Mentre que a les xarxes no paren d’anunciar-se tot tipus de propostes culturals i aquells que poden intenten tirar endavant el negoci, hi ha molts artistes que es veuen amb un panorama d’ingressos zero i una incertesa absoluta de quan es reobriran tot tipus d’escenaris després de patir cancel·lació rere cancel·lació.

L'amor per l'ofici és l'única raó per la qual tot el sector cultural continua en peu, treballa en tots els plànols i 'alimenta' la societat. Aquesta no és una novetat sorgida del coronavirus ni una activitat considerada essencial en aquests moments de crisi.Clica per tuitar

Perquè per cada missatge romantitzat de “què bé aquest parèntesi que ens permet treballar en el nostre nou disc” hi ha milers de treballadors de la cultura que no només no s’ho poden permetre sinó que lluiten per trobar alguna manera de sobreviure.

Perquè al davant de la catàstrofe, el ministre de cultura ha citat Orson Welles: “Avui toca pensar en els malalts, en salvar-los la vida i en parar el virus. I quan ho aconseguim ho farem tot per a reactivar la cultura. Pequè, com va dir Orson Welles, primer va la vida i després el cinema tot i que la vida sense el cinema i la cultura té poc sentit”.

Jo també he patit cancel·lacions i encara n’espere més.

Molt lluny de les declaracions del ministre, molts blogs i xarxes han rescatat una anècdota de l’antropòloga Margaret Mead. Al davant de la pregunta d’un alumne sobre quina era la primera mostra de civilització, ella va respondre que un fèmur. Un fèmur humà d’uns 15.000 anys. Ni una eina, ni un objecte simbòlic ni una pintura a una cova: un os, trencat i curat. Perquè després de trencar-se la cama, aquell individu va sobreviure el temps suficient com perquè la fractura es soldara. Algú, la comunitat, havia tingut cura del propietari d’aquest os trencat i l’havia ajudat a sobreviure.

La civilització començava amb la decisió de no deixar ningú enrere.

Aquests dies de confinament he aprofitat per portar cap a casa alguns llibres i alguns discos nous, per a adonar-me (una vegada més!) que no tenia un reproductor per a escoltar-los

Però ja li he posat solució! I el mateix dia que arribava el meu aparell, trobava a la bústia un dels nous discos. Aquest, en concret, l’havia encarregat d’una manera estranyíssima: vaig veure que el violinista Jorge Jiménez compartia al Twitter una crítica del seu nou disc, Soledad. El repertori i la proposta artística em van semblar interessantíssims i després d’intercanviar uns missatges el disc va començar el seu viatge cap a Barcelona.

La segona pista de l’enregistrament és un arranjament per a violí sol d’aquest coral de la Passió segons Sant Joan de Bach:

 

“O große Lieb'” canta el cor a l’inici d’aquesta Passió:Oh, gran amor! Amor sense cap mesura, que t’ha portat a aquest camí de martiri! Jo visc el plaer i l’alegria del món i Tu has de patir.”

Per la meua especialitat, no he tocat mai les passions. Però per a molts col·legues, són temporada alta de feina. Tot cancel·lat.

La metàfora d’aquest coral és que podria ser una cita del ministre. L’amor per l’ofici és l’única raó per la qual tot el sector cultural continua en peu, treballa en tots els plànols i alimenta la societat. Aquesta no és una novetat sorgida del coronavirus ni una activitat considerada essencial en aquests moments de crisi. Aquests dies, alguns amics i coneguts explicaven públicament la passió que els està tocant viure: els veïns estan mostrant clarament el seu malestar perquè els músics estudiem a casa i no ho fem a locals i bucs d’assaig, ni a escoles ni auditoris, que resten tots tancats.

Ara bé, a les 20.10h els mateixos veïns capturem amb els seus mòbils les intervencions dels artistes, després dels aplaudiments. I els mitjans es fan ressò i entrevisten aquests herois culturals, que contribueixen a mantindre la cordura durant el via crucis. Tampoc se salven els treballadors del sector sanitari, amb alguns casos de cartells als portals on viuen: els veïns els ataquen com a font de contagi.

Autèntica miserabilitat humana. El millor i el pitjor de cadascú de nosaltres en moments de crisi.

Ah, també he tingut temps de veure alguna pel·lícula. O de reveure-la. Un fi exemple del meu gènere favorit per a aquest moment: 28 days after. Cap a la meitat del film, ella li diu a ell: “Estaves pensant que mai més escoltaràs una altra peça de música original. Mai llegiràs un llibre que no estiga ja escrit. Ni veuràs una pel·lícula que no ha estat ja filmada.”

Aquesta és una imatge de la fi del món més potent que veure mil imatges de Londres destrossat. O porcs senglars per la Diagonal.

 

BONUS TRACK | El disc del Jorge el podeu aconseguir a la seua pàgina web. També podeu escoltar la versió del coral de la que us parlava a plataformes digitals com Spotify.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Shares
Share
Tweet
Share