Guia per a aplaudir (part 4)Temps de lectura: 3'

Quan pensava que la ‘Guia per a aplaudir‘ que he anat desenvolupant en tres articles anteriors no necessitava de cap afegit, va i em passa això…

L’últim dels consells de la guia deia: “Hi ha finals en els quals NO s’aplaudeix.” Havia pensat fermament que era un dels més evidents i que amb l’exemple de Claudio Abbado dirigint el Rèquiem de Mozart ja quedava bastant clar. Però no. M’equivocava.

Perquè el cap de setmana passat vaig viure no un sinó dos episodis de desaplaudiments. Deixeu-me explicar-ho: vaig anar a escoltar l’OBC a L’Auditori. De fet, ja havia estat el divendres anterior a l’assaig general amb els Amics de l’Orquestra i vam tindre l’oportunitat de veure el mestre Josep Pons treballar un parell de les danses que presentava a la primera part del concert i escoltar tota la segona, al complet: El castell de Barbablava de Bartók. Fins i tot vam gaudir d’una estona de conversa amb el director, amb les seues impressions sobre l’obra, el treball de la setmana i la seua opinió sobre la necessitat de les arts en la societat actual.

'El castell de Barbablava' és d'aquelles obres que et deixen amb la necessitat de respirar al final, deixar anar una mica la tensió, intentar refer-te i, si finalment pots, agrair la feina dels músics aplaudint. O això pensava jo.Clica per tuitar

Doncs comença el concert el dissabte. Com deia, la primera part són dues danses de Dvořák i dues de Brahms. Acaba la primera dansa i una part del públic aplaudeix. Posem una quarta part. Per què es posen a aplaudir? Perquè potser els hi ha agradat aquest primer número? No sé, dic jo… Immediatament, un altre sector del públic va fer callar aquest atreviment inaudit, mentre a mi m’entraven encara més ganes d’aplaudir. Per què no es pot aplaudir allà?

La primera dansa era la número 1 de l’opus 72. La següent era la número 2. Potser no es podia tallar la interpretació de les danses per alguna desconeguda raó d’unitat entre totes dues? Alguna subtilesa harmònico-tonal que les connecta indissolublement? Després, comencen les dues danses de Brahms, les hongareses número 1 i 3. Ningú ja no va gosar aplaudir entremig. Potser hi ha una desconeguda raó d’unitat (entre la primera i la tercera, obviant que falta una altra al mig)?

Però la vetllada a L’Auditori encara guardava una sorpresa després d’aquests desacords en els aplaudiments entre els desaforats defensors del protocol només-s’aplaudeix-al-final contra els feliços i espontanis entusiastes dels ballables de Dvořák.

La segona part del concert no donava peu a interrompre amb aplaudiments l’òpera en un acte de Bartók. La sorpresa ens esperava al final. Per situar-vos: l’argument és terrible i (ALERTA ESPÒILER) ella mor al final. Per dir-ho subtilment, Barbablava és un duc que té a casa sales d’armes i cambres de tortura, a més d’una mar de llàgrimes i núvols que amenacen amb ploure sang sobre el paisatge. Ah, i una habitació amb les anteriors amants (més o menys) mortes. Ella és Judith, la nova dona del noble, que acaba formant part de la col·lecció d’ex-esposes zombies. En temps de Bartók no existia el 25N…

El final és quan la mata (o congela, o disseca, o embalsama). Això:

 

L’orquestra juga un paper fonamental durant tota l’obra. No és un personatge més, sinó que esdevé un element principal que porta un pes enorme en el desenvolupament de la trama. La música de Bartók és dissonant i punyent durant la major part de l’òpera.

El castell de Barbablava és d’aquelles obres que et deixen amb la necessitat de respirar al final, deixar anar una mica la tensió, intentar refer-te i, si finalment pots, agrair la feina dels músics aplaudint. O això pensava jo (i el 99,99% del públic de la sala). Perquè va haver un espontani o espontània que va decidir arrencar a aplaudir quan encara ressonava l’última nota de la secció de violoncels i contrabaixos, quan el mestre Pons encara tenia el gest en tensió, quan cap dels músics havia mogut ni una pestanya. Quan (casi) tothom contenia la respiració.

Hauria agafat totes les armes blanques de la sala de tortura de Barbablava que il·lustren la portada d’aquest article… on havien estat aquell cervell, aquelles oïdes i aquelles mans durant l’última hora?

Per a evitar els meus futurs delictes, compartiu aquest article. Potser li arriba a aquest espontani o espontània i pot penedir-se dels seus pecats aplaudimentils, que també existeixen. I, de passada, evitar-me anar a la presó un dia qualsevol. Ora pro sibi. Amen.

 

BONUS TRACK | Abbado, més Abbado! 125 segons de silenci després de l'”Adagio” de la Novena de Mahler (intenteu respirar i no morir ofegats després de la tensió que queda en l’ambient).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Shares
Share
Tweet
Share