Beethoven no era compositorTemps de lectura: 5'

Sí, el títol d’aquest article és el més sensacionalista que he trobat, mereixedor del clickbait més indigne i gratuït. En tot cas, deixeu-me explicar-ho i escriure alguna cosa amb propietat.

Al llarg de l’última setmana, ha estat corrent pel meu mur de Facebook un vídeo d’un conegut divulgador musical. L’han compartit músics de tota mena i finalment vaig decidir veure’l. El resultat del visionat és la reflexió d’aquest article.

D’entrada, tot el meu respecte pel Ramon Gener. La divulgació obligatòriament passa per la síntesi i més concretament per la simplificació. No vull corregir qüestions que tenen a veure amb la generalització o l’obligada manca de detall. Amb el que estic en desacord del seu discurs és la idea de Beethoven com a geni. Sí, clar que era bo escrivint música, però qualificar-lo en termes i idearis nascuts més tard a la seua època és un anacronisme que perpetua un topos llargament explotat.

Perquè la figura de músic, fins fa dos dies, és la d’aquell que es dedicava a la música (evidentment), en el seu sentit més ampli. Aquest ofici engloba(va) pràcticament cadascuna de les seues vessants: interpretar, compondre, improvisar, ensenyar. I en paral·lel, moltes vegades també construir i reparar i/o afinar instruments, llogar-los o publicar partitures, a més de dedicar-se a altres feines no relacionades directament amb la música.

Penseu que Mozart va morir als 35 i Schubert als 31. Un mal refredat decimonònic i ens quedem sense la 'Tercera', la 'Cinquena' i la 'Novena' (i les altres del mig també, clar).Clica per tuitar

Moltes de les obres de Beethoven són una bona mostra d’aquesta carrera de músic. Les sonates i, en especial, els seus concerts per a piano són composicions a mida per a un intèrpret: el mateix Beethoven. Totes elles fetes per a demostrar les seues habilitats i punts forts com a pianista, evidentment!

Ja us vaig explicar com Ludwig havia intentat (i aconseguit) colar-se com a pianista al concert del trompista més famós del moment, escrivint LA sonata per a trompa (concretament per a piano i trompa, no és casualitat). També va dedicar una sonata, la número 9, al violinista més reputat del moment. Tot i que sembla que la va dedicar a dos: al que va tocar a l’estrena amb ell, Bridgetower; i al que ha passat a la història, Kreutzer. Malgrat que aquest últim estava poc interessat en l’obra de Beethoven i ha quedat per a la història que la va considerar “incomprensible i intocable”.

Un altre exemple del Beethoven no compositor és la Primera simfonia, ni més ni menys. Fa poc que us vaig avançar la dedicatòria d’aquesta obra, però ara voldria parlar de quan la va escriure.

La simfonia es va estrenar l’abril de 1800. Beethoven tenia 30 anys. Pot semblar poc per als temps actuals però, per a l’època és una mica tard: penseu que Mozart va morir als 35 i Schubert als 31. Un mal refredat decimonònic i ens quedem sense la Tercera, la Cinquena i la Novena (i les altres del mig també, clar).

Si el seu objectiu vital era ser compositor, demostrar al món l’artista que hi havia en ell, per què va esperar fins als 30 per a presentar la primera simfonia?

Hi ha una primera hipòtesi que ho justifica centrant-se en Haydn, el seu mestre (entre d’altres). La Primera es va compondre entre els anys 1799 i 1800, tot i que hi ha investigadors que situen els primers esborranys cap a 1795. Aquell any, Haydn estava a Londres i estrenava l’última de les seus simfonies, la número 104 ‘Londres’. Sembla que l’impacte d’aquesta obra va provocar en Beethoven una barreja de respecte, por i autocrítica. I, seguint aquesta teoria, tot apunta a què, anys més tard, Brahms va patir el mateix fenomen entre la Novena de Beethoven i la seua Primera simfonia,

La segona hipòtesi és que Beethoven era pianista. I estava treballant en la seua carrera com a intèrpret per davant del seu interès en la composició (que era notable, com demostra la mateixa Primera). El mateix any 1795, Beethoven ja s’havia presentat com a solista amb el seu Concert per a piano núm. 2 (sí, sí el 2). I poc després, però el mateix any, estrenava el Primer. Els següents concerts també van ser escrits i interpretats pel Beethoven pianista (1803 i 1808, respectivament). Mentre que l’últim, l”Emperador’, va ser escrit per a un altre destinatari i estrenat per aquest. Tot i que va intentar tocar-lo posteriorment, la sordesa li ho va impedir. Una sordesa que va començar a manifestar-se abans d’estrenar la Primera Simfonia i que el va allunyar dels escenaris com a intèrpret cap al 1811. El pianista s’esfumava i una de les seues principals fonts d’ingressos, també.

Beethoven pot ser un heroi per moltes coses: des de la qualitat de les seues composicions a la seua capacitat intel·lectual d’escriure música sense l’oïda, des del seu record auditiu. I més encara com a un intèrpret d’un atreviment i una espectacularitat sorprenents, si ens basem en el que escriu per a ell. Però expressions com “situar-se al centre de la música” o “despullar l’ànima”, no van amb la producció beethoveniana. “El primer músic amb consciència d’artista”? No, abans Mozart ja havia intentat ser un artista independent… i així va morir!

Sovint es cita una frase de Beethoven que va adreçar al príncep Karl Lichnowsky, el seu protector durant molt anys. Gener ho fa: “Príncep, allò que tu ets, ho ets per causa de naixement; el que jo sóc, ho sóc per mi mateix. Hi ha i hi haurà milers de prínceps, però només hi ha un Beethoven.” Ara bé, aquesta frase no està a cap carta conservada. Només tenim testimonis indirectes d’aquesta cita. Per una altra banda, l’episodi que suposadament provoca aquesta resposta és una disputa de caràcter polític més que un atac personal a l’artista, per una autèntica consciència de classe (heus ací un nou anacronisme),..

Resulta tan desencertat parlar d’un terme com aquest, desenvolupat per Karl Marx bastant més tard de la mort de Beethoven com associar-li al músic el concepte de genialitat i d’estatus excepcional de l’artista (de geni!), que data  aproximadament del mateix temps de Marx.

Per cert, unes anècdotes i frases similars s’atribueixen a Mozart, amb aquestes paraules de l’emperador Josep II “puc trobar un general cada dia, però mai un altre Mozart”. I al mateix Jesucrist (!): “Perquè sempre teniu els pobres amb vosaltres, però a mi no em tindreu sempre.” (Mateu 26:11). És que el Fill de Déu era un geni (i Jürgen May, també)!

 

BONUS TRACK | Ja que la cosa acaba així de bíblica i que sembla que cadascú busca el seu déu, xiulem i siguem imbècilment optimistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Shares
Share
Tweet
Share