A la lluna de BeethovenTemps de lectura: 4'

Si la temporada passada vam parlar bastant de Leonard Bernstein, en aquesta ocasió crec que sentirem molt (de) Beethoven: és el #Beethoven2020, el 250 aniversari del seu naixement.

Així que, sense encara haver-me plantejat com començar a parlar del compositor sord (més enllà del celebrat article ‘Qui és aquest Beethoven?‘), fa una setmana vaig acabar a una coneguda botiga de música comprant dues sonates per a piano. Per a piano! Jo, que sóc trompista!!

Perquè amb motiu d’aquesta efemèride, una famosa editorial ha començat una campanya beethoveniana que va aparèixer allà, al davant dels meus ulls, en forma de dues sonates a tres euros (ni als Encants, tu):

Així que en aquell moment em va vindre al cap parlar de la segona de les sonates en qüestió: l’arxiconeguda Sonata, op. 27 núm. 2, o ‘Moonlight’ o ‘Mondschein’ o (segurament aquesta us sona més) ‘Clar de lluna’. Si bé Beethoven no la va batejar amb aquest nom. Va ser després de la mort del compositor que el poeta i crític musical Ludwig Rellstab va comparar l’inici de la sonata amb un viatge en vaixell per un llac a la mitjanit.

El meu interès en aquesta sonata ve del fet de fer música antiga i d’haver explicat (o haver d’explicar) què és això. Una de les qüestions més interessants és que els músics tractem i toquem (o ens barallem, depèn del dia) amb instruments antics. Estem en relació amb tecnologia obsoleta i hem d’aprendre aquestes (i d’aquestes) eines. Perquè tu no pots dir-li a aquests aparells com han de sonar. Són ells que t’ho expliquen a tu, si tens la paciència suficient per a escoltar-los.

En el cas de la sonata que ens ocupa, em va fascinar una explicació del pianista i investigador Tom Beghin que parla d’una part del mecanisme dels pianos al voltant del temps de Beethoven. Atenció: és un vídeo llarg (i en anglès), però val molt la pena. Per si no teniu molt de temps, vaig directe al final. Acaba sonant així:

Si no teniu els 10 minuts o l’anglès us fa enrere, us faig un resum. Beghin parla de dues coses: de la indicació inicial de la Sonata de mà del compositor i de la tecnologia dels pedals associada a aquesta indicació.

Intentaré no ser massa tècnic…

Beethoven escriu això a l’inici de la peça: “Si deve Suonare tutto questo pezzo delicatissimamente e Senza Sordino” (i ho remarca una segona vegada: “Semper pianissimo e Sensa Sordino”). No cal traduir-ho, no? Beghin interpreta aquesta indicació com a tocar amb els apagadors aixecats.

Apagadors? Els apagadors són unes peces que acaben amb feltre que descansen sobre les cordes i apaguen el so. Tampoc calia massa explicació, no? Quan es toca una tecla del piano, l’apagador s’aixeca automàticament: el martell colpeja la/les corda/es i aquesta/es vibra(en) lliurement; quan es deixa anar la tecla, l’apagador baixa i para el so. Paral·lelament, quan es prem un dels pedals (a un piano actual), es mouen els apagadors i es poden deixar de mantindre apretades les tecles, que mentre tinguem el pedal activat (apagadors lluny de les cordes), el so continuarà.

Seguiu vius?

Això és música antiga: apropar-te a la tecnologia i a les tècniques i pràctiques interpretatives del passat i actuar (més o menys) conseqüentment.Clica per tuitar

El mateix passa amb els pianos antics: un dels seus mecanismes (no són exactament pedals, però per allà va la cosa) aixecava els apagadors. Com hem dit, això deixa ressonant les notes que hem tocat. I aquesta acció pot provocar la barreja dels sons. Desitjable o no.

Fixeu-vos com riu el nostre pianista quan toca amb un piano actual i els sons es barregen moltíssim degut a la llarguíssima ressonància de les notes en aquest instrument. Es confonen diferents harmonies i, al cap de res, provoca una evident cacofonia… Per a evitar-ho, el pedal (és a dir deixar sonar les notes lliurement) s’utilitza durant la part en què la música fa una mateixa harmonia (està sobre un mateix acord, utilitza una mateixa combinació de notes) però cal apagar-les (deixar anar i tornar a prémer el pedal) per al següent canvi d’harmonia.

En conclusió, s’ha de posar la sordina entremig, contradient la indicació inicial de Beethoven. Horror!! Però si tots els intèrprets sempre busquem i respectem les intencions originals i autèntiques dels compositors! #ironiaON

Així, la manera de tocar amb la tecnologia moderna provoca destacar el famós inici de tresets de la mà esquerra i convertir-lo en una cèl·lula motívica (i no un subtil acompanyament, poc definit). Convida a abaixar el tempo amb què es toca la sonata per a garantir la definició d’aquest acompanyament (a la vegada que s’allunya del so una mica borrós, llunyà, que es produeix amb la ressonància i la íntima barreja de sons sense els apagadors).

Si seguiu tot el vídeo, veureu com abans d’aquesta tecnologia actual dels pedals, els (forte)pianos passen per diferents estadis: des dels tiradors manuals passant per les genolleres (les palanques sota el cos de l’instrument, que s’han d’activar alçant la cama i movent cap a dalt amb el genoll, al contrari exactament que ara, amb els peus i els pedals). Sembla que no era tan senzill l’ús del pedal per a anar canviant-lo tan sovint ni (i molt més important) era l’opció estètica més desitjable.

Això és música antiga: apropar-te a la tecnologia i a les tècniques i pràctiques interpretatives del passat i actuar (més o menys) conseqüentment. Per això des de fa un temps l’etiqueta d’antiga, tan criticada, ha passat a ser “interpretació històricament informada”.

Si hi ha alguna cosa poc clara, contacteu-me o pregunteu als comentaris.

El #Beethoven2020 no ha fet més que començar.

 

BONUS TRACK | Potser a les xarxes us heu trobat més d’una vegada amb Vinheteiro (i no sabíeu, com jo mateix, que es fa dir així). Aquest intrèpid productor musical i pianista té aquest vídeo on fa unes quantes versions de la sonata. I atenció que acaba parlant i tot!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Shares
Share
Tweet
Share