Reutilització, paròdia, homenatge, cita i plagi (4)Temps de lectura: 3'

Una nova entrega de la sèrie ‘Reutilització, paròdia, homenatge, cita i plagi‘ que demostra que Bach és a totes les coses.

Abans de desaparèixer unes setmanes per causa de les vacances, allà va l’últim article d’aquesta temporada. Tornem una vegada més a Johann Sebastian Bach. Perquè ja hem parlat de la reutilització i de la paròdia, però això de les cites i dels homenatges no ha quedat tan clar. Fins ara.

En primer lloc, l’homenatge podem definir-lo com una picada d’ull. A saber: qui fa l’homenatge utilitza algun element que honora l’original. Poden ser qüestions més o menys explícites. És a dir, pot tractar-se d’un fragment que és capaç de passar desapercebut per les mides, per les connotacions específiques. Pot ser casi un secret entre qui fa l’homenatge i l’homenatjat, o un d’aquells acudits que es qualifiquen “d’interns” quan es fan en un grup on només uns pocs saben de què va aquella història.

Com que ja la calor apreta (de fet, fa molts dies que hem patit diferents onades de calor), us deixaré un exemple bastant tòrrid i que, per ell mateix, ja és digne d’ocupar un d’aquests articles: la versió de la Janis Joplin del 'Summertime' de Gershwin.Clica per tuitar

Exactament com quan fa uns mesos parlava amb el compositor José Miguel Fayos, que deia que havia utilitzat una melodia procedent del Llibre Vermell de Montserrat per a una de les seues noves obres per a banda. “On està la cançó?” li vaig preguntar. “No la trobaràs: les seues notes estan disperses al llarg de l’obra, augmentades fins a la deformació i impossible de reconèixer-les auditivament.” Així que ens vam quedar sense saber com sonava

En altres casos, si el material és més semblant a l’original (i, per tant, més reconeixible), podem parlar d’una cita. Com si el fragment de l’homenatjat s’incloguera entre cometes a dins de la nova obra. No, no és un plagi. Perquè la intenció no és “fer passar bou per bèstia grossa” sinó retre un homenatge (o una crítica, que també existeix aquesta modalitat) utilitzant el material original.

Com que ja la calor apreta (de fet, fa molts dies que hem patit diferents onades de calor), us deixaré un exemple bastant tòrrid i que, per ell mateix, ja és digne d’ocupar un d’aquests articles. La versió de la Janis Joplin del “Summertime” de Gershwin:

Què, heu reconegut aquesta introducció i els petits motius entrellaçats en l’acompanyament?

El seu productor, John Simon, explica que els músics volien un inici “com una fuga de Bach”, però que no sabien fer-ho… i que ell els hi va proposar aquest material.

Alguna cosa té Bach que no es pot oblidar fàcilment. Músics de totes les èpoques l’han copiat, transcrit, estudiat i li han fet mil voltes. La llegenda diu que va estar oblidat en molts moments de la història però la realitat és que no va arribar a desaparèixer mai i torna de manera recurrent: Mozart, Beethoven, Schumann, Mendelssohn, Xostakóvitx,… aquests són els més evidents.

Serà que l’estil de Bach és present a l’arrel de la música i entra fins a la cuina, així sense avisar. I allà se’ns ha quedat establert, escoltem la música que escoltem.

 

BONUS TRACK | Un altre dels grans temes que té una mica de Bach a dintre és “Light my fire” de The Doors. El teclista, Ray Manzarek, explica que la introducció la va improvisar des de la seua formació clàssica: “En realitat, és un cercle de cinquenes molt típic de Bach, del barroc […]. Va sorgir així, saps, després de quinze o vint anys de pràctica.” Ja veieu que una vegada que Bach entra a la música, puja la temperatura!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Shares
Share
Tweet
Share