“What you really, really want”Temps de lectura: 4'

Hi ha un acudit (bastant deplorable) que explica que Beethoven va escriure tres simfonies: la Tercera, la Cinquena i la Novena. [Ha, ha, ha, haaaa…] Aquest article reflexiona sobre unes quantes converses, tuits, memes i zascas recents que em ratifiquen com, en general, ens quedem a la superfície.

Per accident, crec, he aconseguit reunir ací noms tan diversos de l’àmbit musical i cultural (i tota una galeria friqui) que estic sorprès de mi mateix. O potser no tant. Perquè crec en la utilitat de l’inútil (més encara en aquests temps de pactes polítics inverosímils) i sóc defensor de la prescindibilitat de les etiquetes.

Qualsevol interlocutor meu ja està advertit que corre el risc d’acabar retratat en aquests articles (si no manifesten el contrari) i aquesta setmana se m’han ajuntat uns quants episodis que vull compartir amb vosaltres.

En primer lloc, ja sabeu que he fet la Cantània i, en un dels molts viatges, vaig compartir una bona estona de conversa de tornada d’Olot amb l’autor de la música, l’Eduard Iniesta. En un moment del trajecte, ell es mirava atentament una nota a la premsa de Burgos: “interpretarán la cantata elegida para esta edición, A de Brossa, compuesta por Eduard Iniesta […] en un estilo musical que mezcla el folk con el pop y el jazz.” Immediatament va comentar amb certa indignació: “Quina mania! Jo faig música. I ja està!”.

Li vaig respondre a l'Eduard Iniesta que les etiquetes només serveixen per a col·locar els discos als prestatges d'El Corte Inglés. I ell va afegir que 'ja ni tan sols es venen discos!'. Així que he acabat regalant el seu disc.Clica per tuitar

Jo, que estic completament d’acord, li vaig respondre que les etiquetes només serveixen per a col·locar els discos als prestatges d’El Corte Inglés. I ell va afegir que “ja ni tan sols es venen discos!”. Així que he acabat regalant el seu disc. Des del seu nom, White Hole. és una declaració d’intencions. Escolteu-lo definir aquest objecte celeste i explicar de què va el disc, mentre demana que no vol etiquetes: “Si us plau, no em classifiqueu.

Seguint amb aquest fil, fa dos dies em va caure al davant dels ulls el meme que il·lustra la capçalera d’aquest article. Si no teniu ganes de tornar a dalt a mirar-lo us dic que, parafrasejant el gran èxit de les Spice Girls, la imatge resa: “Si vols ser el meu amant, has de saber almenys el nom d’una peça de John Cage que no siga 4’33”“. Jo, que estic immers des de fa mesos en el món Cage, per raons òbvies, no vaig tardar a compartir-lo. El whatsapp va sonar al moment. Era la Violeta, que em va fer una resposta digna de zasca interplanetari: “Ara tu digues un tema de les Spice Girls que no sigui “Wannabe“… Ho veus? Ens quedem sempre a la superfície… #reflexionem”. Beneïda etiqueta, beneït hashtag.

Perquè jo, que tampoc sóc la persona amb més memòria del món, em sé el nom d’alguna altra peça de Cage. Però era incapaç de recordar aquella altra cançó de les Spice que va triomfar tant i tant, després de la primera. Així que he fet els deures. He buscat els grans èxits de les Spice Girls, i en el número 2 està “Say you’ll be there”. A petició de l’Iban, allà va, compartit amb el món:

Entre unes coses i altres, pel camí vaig escoltar a la ràdio del cotxe una de les cançons del nou disc de la Noa. El treball s’anomena Letters to Bach i el tema que em va enamorar és “No baby“. He de reconèixer que el disc sencer fa bastant pal i que a la tercera pista cal, com bé m’han suggerit, un Bach de veritat. Però aquestes versions i perversions bé donen per a continuar la sèrie sobre la reutilització. A més, a través d’elles podem entendre com molta gent ha arribat a Bach i s’han interessat per la seua obra. I també en els últims dies, el Pinyu em va explicar com alguns alumnes van identificar la famosa “Havanera” de Carmen com la música d’un anunci (o dos).

Perquè per a quedar-nos a la superfície, almenys cal aterrar abans al planeta. Ja tindrem temps d’aprofundir com un Jules Verne amb pic i pala. Però cal tocar-ho tot una mica per a triar.

 

BONUS TRACK | De camí a Pamplona (sense cap conversa destacable, perquè viatjava sol al tren), portava una lectura curta però intensa. Una breu tria de poemes d’Emily Dickinson. Això també em va recordar com podem quedar-nos a la superfície. De l’autora hi ha dues pel·lícules molt recents: A quiet passion (2017) i Wild Nights with Emily (2019). De la segona només he vist el tràiler que explora la biografia en clau còmica i aprofundint en el seu (suposat) lesbianisme. En fi… per a Wild Nights, les de John Adams. De la primera, em va vindre a la memòria l’escena final on la imatge exposa el poema “Because I could not stop for death“. La música que l’acompanya em va captivar: “em sona, però…”. A veure si sabeu què li passa exactament a aquella música, perquè també es queda a la superfície…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share