Haydn el sindicalistaTemps de lectura: 3'

La història de la Simfonia núm. 45 de Haydn, coneguda com “la dels adéus”, és una de les més repetides del repertori clàssic. Tanmateix no és exactament una anècdota simpàtica.

Franz Joseph Haydn, l’anomenat pare de la simfonia (pel més del centenar d’aquestes composicions), té en el seu catàleg unes quantes obres amb malnom: el matí, l’eco, el foc, el toc de trompa, la reina, la sorpresa, la militar, la Londres… Alguns títols no sé sap ben bé per què van quedar associats a la música. D’altres són més evidents.

Entre aquest llistat de simfonies amb nom, probablement la 45 és la que té la història que més s’ha explicat, sobretot per a descriure el suposat caràcter afable i a la vegada intel·ligent de papa Haydn. Com ja podeu suposar, no estic massa d’acord amb aquest retrat, així com a aquest afegit de papa

Resum ràpid: la simfonia dels adéus acaba amb un moviment ràpid (com es habitual) que enllaça amb un llarg adagio (cosa gens habitual) on el paper dels diferents instruments es va acabant gradualment. De mica en mica, l’orquestra es va quedant literalment sense músics, ja que a l’acabar la seua intervenció marxen de l’escena; no sense abans apagar el ciri que els il·luminava el faristol.

Entre el llistat de simfonies amb nom, probablement la 45 és la que té la història que més s’ha explicat, sobretot per a descriure el suposat caràcter afable i a la vegada intel·ligent de Haydn. Com ja podeu suposar, no estic massa d’acord amb aquest retratClica per tuitar

La raó d’aquest happening del segle XVIII? Sembla que els músics portaven massa temps lluny de les seues famílies, acompanyant el seu amo, Nikolaus I príncep  d’Esterházy, al palau d’estiueig. Així que Haydn, ploma en mà, va llançar aquesta indirecta musical per a què els donara vacances. Ah, sembla que els biògrafs van recollir la història dels llavis del propi Haydn. Quin és el problema, doncs?

Haydn no actua com un simpàtic rebel del sistema i formula una amable protesta al seu patró en defensa dels seus companys. Perquè no tenien gaires drets: Haydn va ser un empleat al més pur estil de l’Antic Règim, tot i que la seua enorme fama va acabar superant i diluint algunes de les condicions imposades com a (vice)mestre de capella. Ja entrarem en detalls. De moment, quedeu-vos amb la idea i no infantilitzeu paternalísticament la reivindicació.

Així que, sense acceptar aquesta lectura del Haydn alienat sota la perruca, tampoc riure de la versió que Barenboim va fer fa uns quants anys al Concert de Cap d’Any de Viena. I menys encara amb aquesta sobreactuació del director:

 

BONUS TRACK | Ahir vaig assegurar a una bona colla de trompistes que aquest article parlava també de trompes. Així que no l’acabaré sense comentar que la Simfonia núm. 45 és una obra en fa# menor. I que al llarg dels seus moviments utilitza també tonalitats com la major i fa# major, a més de la principal fa# menor. En les trompes, Haydn utilitza una combinació de trompa en la i de trompa en mi (per al fa# menor), trompes en la (la major) i trompes en fa# (fa# major).

La particularitat d’aquesta instrumentació és que el to de fa# (el tub que s’acobla a l’instrument per a posar-lo en aquella tonalitat) no existia. Ni tampoc s’ha trobat cap evidència que es fabricara mai. La solució era (i és) afegir una extensió, el que en diem un allargador (un coupler, com és coneix en anglès) per a allargar una mica un to més curt (com seria el de sol, per exemple). I sabem que Haydn va demanar el 1772 dos allargadors, expressament per a aquesta simfonia.

Potser va fer més mal al príncep fent aquesta despesa extraordinària (i fins a cert punt, innecessària). Si bé segur que no es va arruïnar comprant aquests dos trossos de tub…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

55 Shares
Share
Tweet
Share