Wagner i el dracTemps de lectura: 3'

Barcelona ha sigut històricament una ciutat wagneriana. La relació de la ciutat amb el compositor alemany ve de lluny, i a l’inrevés també. Aquesta és una de les històries de Wagner i Barcelona: la del compositor i el drac.

Perquè les connexions de la capital i de la cultura catalanes amb la música de Wagner són múltiples. I els aficionats al compositor i a les seues òperes, nombrosos. Potser comencem un catàleg de wagnerians il·lustres: el doctor Letamendi, Joaquim Marsillach, el tenor Viñas o Joaquim Pena, entre els més destacats. De moment, celebrem Sant Jordi amb un trosset de la tetralogia que té moltes similituds amb la llegenda del sant.

Per si no ho sabeu, el Sant Jordi de l’heteropatriarcat era un cavaller que va matar un drac. El drac anava cada dia al poble, a menjar-se tot allò que trobava. Els habitants havien decidit donar-li un animal cada matí, fins que es van quedar sense animals. Així que el rei va decidir fer un sorteig entre tots els habitants per a triar el següent esmorzar de la bèstia i (oh, horror!) li va tocar a la princesa… Quan ella estava disposada per al sacrifici, va aparèixer Sant Jordi (que sembla que no era votant del PACMA) i va matar el drac. Allà on va caure la sang del drac, va nàixer un roser.

Potser comencem un catàleg de wagnerians il·lustres: el doctor Letamendi, Joaquim Marsillach, el tenor Viñas o Joaquim Pena, entre els més destacats. De moment, celebrem Sant Jordi amb un trosset de la tetralogia que té moltes similituds.Clica per tuitar

En el cas de Wagner, l’heroi és Siegfried. Un jove heroi orfe que (resumint molt) mata al monstre per a aconseguir recuperar el tresor (i l’anell) que custodia a la cova on viu. El monstre és Fafner, que inicialment no és un drac però a les alçades de la història que ens ocupa, ja s’ha transformat en aquesta bèstia salvatge. L’escena completa és bastant pintoresca: Siegfried va al combat amb una nova i flamant espasa, Nothung (que acaba de forjar-se ell mateix), i amb una banya. Abans de lluitar, fa sonar la banya: el famosíssim horncall de Siegfried. I amb aquella música, desperta el drac.

L’ataca i (ALERTA ESPÒILER!) li clava l’espasa al cor. La sang del drac li toca la pell i el crema. Instintivament es porta el braç a la boca i, al provar la sang, comença a entendre què diu un ocell que hi ha a prop i té la capacitat de llegir els pensaments (pel que evita el seu assassinat per enverinament). I la història continua, que Siegfried és la segona jornada i la tercera òpera (comptant el pròleg) de les quatre. Aquesta és, doncs, l’escena wagneriana:

L’argument wagnerià ve d’altres relats de les tradicions nòrdica i germànica, on apareix Sigurd, un heroi que mata el drac i es banya en la seua sang, convertint-se en immortal, excepte en una part de l’esquena, on se li ha quedat enganxada un fulla (us recorda en alguna cosa a Aquiles?). Les històries s’entrecreuen…

 

BONUS TRACK | Pel que fa al personatge de Fafner, heu vist com de peculiar era en el muntatge de més amunt? Si voleu altres exemples, podeu mirar altres versions, com aquesta del Metropolitan o aquesta altra del Festival de Bayreuth. Ara, en qualsevol dels casos, a mi em vénen a la ment dos personatges ben diferents però amb unes caracteritzacions bastant semblants: Doña Basura dels Fraguel Rock o Jabba de Star Wars. Ah, i (casi) tots canten!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

43 Shares
Share
Tweet
Share