Guia per a aplaudir (part 3)Temps de lectura: 2'

Reprenem la sèrie ‘Guia per a aplaudir‘ amb un article que no va exactament sobre els aplaudiments.

Perquè ja havíem vist exemples de quan et fan aplaudir deliberadament i, d’aquesta manera, formar part de l’espectacle (en versió vienesa o antiga). Ara, la cosa va un pas més enllà: quan, de sobte, el músic que hi ha al damunt de l’escenari t’interpel·la per a CANTAR!

I tu pensant allò de “no sé cantar”, “no tinc oïda”, “aquell professor em va dir que no valia”. O, al contrari, aprofitant l’alternativa per a debutar per la porta gran. I et trobes a una sala de concerts (o a un estadi) fent aquella cosa tan primitiva de fer sonar les cordes vocals i allò tan ancestral de ser part d’una comunitat tribal en un espai sagrat.

Perquè ja havíem vist exemples de quan et fan aplaudir deliberadament i formar part de l'espectacle. Ara la cosa va un pas més enllà: quan, de sobte, el músic que hi ha al damunt de l'escenari t'interpel·la per a CANTAR!Clica per tuitar

Amb la queenmania que s’ha despertat arran de la pel·lícula (per bé o per mal de la humanitat), molts han descobert o recordat el gran Freddie Mercury. Si estem parlant de fer cantar al públic, no podem obviar “els 20 minuts que van canviar la història del rock“. Més concretament quan a punt d’arribar als set minuts sobre l’escenari, el líder de Queen fa cantar les més de 70.000 ànimes que estaven a Wembley, casi tan fort com ho va fer Koeman en el 111′ .

Però no tan sols d’estadis viu la música. No només els moderns tenen aquesta eina per a enfervorir les masses. L’Arpeggiata, un ensemble de música antiga que sorprèn a cada nova producció, a cada nou disc, ha trobat també una fórmula pròpia. Ho han fet recolzats en el jazz o la música tradicional, que no són més que músiques antigues amb menys (o més!) anys i/o contextos diferents.

Així que aquest és el segon exemple de com et poden fer cantar en un concert. La Lucilla Galeazzi, una històrica de la cançó tradicional italiana (i una 4X4 de la música en general), es va unir a la colla de la Christina Pluhar no per a recuperar velles cançons de la Itàlia més remota sinó per a interpretar una cançó escrita per la pròpia Galeazzi, “Voglio una casa”.

El tema té els seus orígens en el terratrèmol que va devastar Umbria el 1997. La lletra és plena de llum i d’optimisme i el dididindi fa cantar fins l’última fila del teatre:

BONUS TRACK | Parlant amb uns i amb altres sobre el tema d’aquest article m’han arribat un parell de suggeriments. El primer me’l recomanava el Vicent, trombonista i fan dels arrossos de l’Ebre: “We will rock you“, també de Queen. Em deia que aquell principi està pensat per a què qualsevol espectador participe de la cançó, amb aquell ritme tan senzill i a la vegada tan contundent (potser ho sap per la pel·li…). El segon m’ha arribat pel Dani (a través de la Montse, de fet). Ella recordava haver sentit el públic corejar un solo, de baix (!). I ell m’ha explicat que es tractava d’un directe de Vulfpeck a Dublín. Espectacular.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Shares
Share
Tweet
Share