ET el compositorTemps de lectura: 2'

Fa uns pocs dies, John Williams ha fet anys: 87! No li traurem mèrit però que sapigueu que aquest superman de la composició de bandes sonores és fill d’una tradició que va començar a Europa, més o menys en temps del juràssic.

Tothom és capaç de cantar les melodies de les pel·lícules d’ET l’extraterrestre, El violinista a la teulada (si teniu una edat) o de Harry Potter (si en teniu una altra). Som capaços d’identificar a la música dels personatges i els escenaris de Star Wars, com els leitmotivs wagnerians que són. Però l’inici de la indústria de les bandes sonores de les pel·lícules de la meca del cinema tal i com l’entenem ara té les arrels al vell continent. Perquè la música de Hollywood es componia a Viena.

El període d’entreguerres i la creixent tensió a Europa que va desembocar en la Segona guerra mundial van ser els detonants perquè La llista de Schindler es completara amb nombrosos noms de músics.

Perquè molts compositors van anar a fer les Amèriques, especialment des de finals del segle XIX: des de Dvořák a Stravinski, passant per Mahler. Però va ser l’auge del feixisme el que va provocar (entre moltes altres coses…) un autèntic èxode cultural, seguint la direcció que assenyala Colom (el de Barcelona, vull dir). Els viatges d’aquests músics només són comparables a les excursions d’ET per l’espai sideral. I molts van deixar els seus països més sols que Macaulay Culkin per Nadal.

L’inici de la indústria de les bandes sonores de les pel·lícules de la meca del cinema tal i com l’entenem ara té les arrels al vell continent. Perquè la música de Hollywood es componia a Viena.Clica per tuitar

Amèrica es feia gran amb una mena d’encontres a la tercera fase, amb l’arribada de tota una sèrie de músics que buscaven aIlà la terra promesa, el somni americà i el Sant Greal, com Indiana Jones o Parsifal.

Hindemith i Schoenberg, per exemple, van ser acollits amb els braços oberts a les universitats estatunidenques. I des d’allà va acabar naixent una “autèntica escola de composició dels EUA”, però no com l’havia previst Dvořák, sinó més bé a l’estil de Charles Ives, Aaron Copland o George Gershwin, entre d’altres.

El cinema, abans, havia servit per a acollir uns altres músics, menys coneguts, però que són considerats els pares de les bandes sonores com les concebem ara: Erich Wolfgang Korngold i Max Steiner. El primer us sonarà si heu vist aquell èxit enorme d’Errol Flynn anomenat Les aventures de Robin Hood (de l’any 1938!) i el segon és l’autor de la música de King-Kong (la del 1933, no l’última) o Allò que el vent s’endugué.

Però com ja sabeu més o menys com sonen als cinemes, l’obra que il·lustra aquest article és el Concert per a violí de Korngold. Trobeu (si podeu) les set diferències amb una banda sonora. I sobretot, no penseu en ET durant els primers compassos:

BONUS TRACK | Sí, sí, vinga noms de pel·lícules i no hi ha cap exemple de música de John Williams… va, una que no he esmentat: Tauró!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

0 Shares
Share
Tweet
Share