Què és un contratenor? (2)Temps de lectura: 3'

Si en el primer article havíem començat pel final, ara no tornarem al principi… Perquè ja dedicarem més endavant un article a què és un castrat. Ara: com sonaria un?

Ja vam parlar de la carrera i els esforços dels contratenors per a emular en l’actualitat la veu i els repertoris del castrat. Però la pregunta de com sonarien en realitat continua sense resposta. Fins (potser) ara.

Per a la citada pel·lícula sobre Farinelli, els productors van optar per mesclar la veu de dos cantants: una soprano i un contratenor (una mica com els de Jurassic Park, que van utilitzar barreges de sons de diferents animals…). Però ben és cert que els segles XX i XXI ens ha deixat uns pocs exemples de com sonaria un castrat. Amb persones.

Ja vam parlar de la carrera i els esforços dels contratenors per a emular en l'actualitat la veu i els repertoris del castrat. Però la pregunta de com sonarien en realitat continua sense resposta. Fins (potser) ara.Clica per tuitar

Tot i que la distància temporal amb els castrats del segle XVIII ens impedeix fer una comparativa sense condicionants, presentem tres exemples ben diferents que poden donar-nos una idea del tipus de veu que es va escoltar en aquell temps.

Per una altra banda, no només es tracta de qualitats vocals, sinó d’aspectes culturals. És a dir, la veu aguda va ser en el seu moment un representant de l’heroi i de la masculinitat. Al llarg del segle XIX això va anar movent-se cap a la veu dels tenors (també aguts, sí, però no tant) i en l’actualitat… doncs no està molt clar. Pregunteu-li al Camarena

El primer dels exemples és Alessandro Moreschi (1858-1922), conegut com ‘l’angelo di Roma’. O, com el trobareu al Google, The Last Castrato. Així es diu el disc que va enregistrar. Bé, ell va enregistrar la seua veu entre el 1902 i el 1904, allò del disc ha vingut bastant més tard…

En aquest cas no és una suposició, Moreschi va ser castrat (oficialment per motiu d’una malaltia…) i va acabar formant part del cor de la Capella Sixtina. Tot i que la prohibició final de castrar (per raons artístiques) va arribar el 1870, el cantant sempre va argumentar que la seua va ser abans d’aquell any. Bé, la seua veu sonava així, en un moment històric ben llunyà a l’esplendor dels castrats operístics:

Un altre cas d’aquest tipus de veus en el segle XX, una miqueta més proper i sense passar per la castració, és Jimmy Scott (1925-2014). Little Jimmy, com també era conegut, tenia una veu i un aspecte androgin provocat per un trastorn anomenat síndrome de Kallman. No li va impedir triomfar d’aquest manera en el món del jazz:

Però si tenim un exemple viu que podem veure i escoltar i que sorprèn d’una manera igual de colpidora (o més) que els d’abans, aquest és sense cap mena de dubte Vincenzo Capezzuto (1979-). No hi ha cap misteri ni cap altra explicació supèrflua. Ell té aquesta veu:

La peça em persegueix des que la vaig escoltar per primera vegada. “Zamba para no morir” no se’m va del cervell. Forma part d’un disc del grup de música antiga L’Arpeggiata (si és que encara no se li ha desenganxat del tot aquesta etiqueta). Capezzuto era (i és) ballarí, principalment, i cantava amb els amics fins que la líder de L’Arpeggiata, la Christina Pluhar, el va fitxar. No li perdeu la pista, ni a un ni a l’altra…

BONUS TRACK | No apte per a puristes: el Vivaldi project de Soqquadro italiano, una companyia de dansa, teatre i música creada pel mateix Capezzuto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Shares
Share
Tweet
Share