Un any sense Carles SantosTemps de lectura: 3'

Fa un any que ens va deixar Carles Santos. Intentar definir-lo com a pianista, compositor, perfomer, director teatral, de cinema o d’orquestra, actor, artista plàstic… és bastant inútil. Podríem dir allò d’artista multidisciplinar, però ens quedem amb que era un creador i un activista artístic.

La carrera com a pianista de Carles Santos es va creuar un dia amb Joan Brossa. El poeta (si és que el podem definir així també, amb només aquesta paraula) li va dir “toques molt bé el piano, però i ara què?”. Santos sempre va confessar que la pregunta va ser “mortal”.

Aleshores va nàixer un nou Santos que, encara inseparable del seu piano, va fer passes en altres direccions. Esborrava les fronteres entre les arts i pujava a l’escenari un Concert per a dansa, veu i piano amb Cesc Gelabert, presentava al món el seu Tocatico, a meitat de camí entre el solo i la performance o tantes i tantes propostes per al teatre.

Inoblidable el seu monumental Hola!, la música per a la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Sobretot per als qui la nostra memòria comença en aquella dècada i tan sols anys després vam descobrir el responsable d’aquells dalís amb jaqueta de tigre…

O els molts espectacles on va fer dialogar el piano amb interlocutors inesperats, des de la moto d’Adam Raga, a l’orquestra mecànica dels Cabo San Roque.

La carrera com a pianista de Carles Santos es va creuar un dia amb Joan Brossa. El poeta li va dir 'toques molt bé el piano, però i ara què?'. Santos sempre va confessar que la pregunta va ser 'mortal'.Clica per tuitar

O, just en el moment en què el vaig conèixer personalment, quan va fer la segona part d’una acció que havia començat dues dècades abans: baixar les Rambles de Barcelona tocant el piano amb una parella al damunt, seminua (perquè la normativa municipal prohibia el nu total) i en una actitud més que apassionada. La primera part havia sigut el recorregut a la inversa i amb Santos sense tocar, que prou tenia amb arrossegar el piano costera cap a amunt amb una dona sobre l’instrument (Anem anem anem a volar).

Entre els seus premis, a més del Premio Nacional de Música del 2008, hi ha uns quants Max de teatre. Fins i tot un d’ells per la música original d’El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. Quan va agrair el premi va dir que era ben merescut perquè la música de Rossini era insuperable…

I, sense cap dubte, la música de Bach el va acompanyar tota la vida, com el seu inseparable piano, i va donar com a resultat La pantera imperial, probablement l’obra mestra de Santos.

Brossa deia que “[…] l’art m’interessa com a aventura. Quan hi ha una cosa que ja té unes lleis fixades realment em deixa d’interessar perquè ja s’ha aconseguit. Ho veig com una aventura obert, l’art.” I podem dir que l’art de Santos va seguir inevitablement aquest camí.

Bé, allà va el seu La-re-mi-la per recordar-lo en aquest primer aniversari sense ell:

BONUS TRACK | Vaig tindre l’enorme sort de col·laborar amb Carles Santos, el 2009, amb el seu particular concert per a piano Piturrino fa de músic, amb el Bcn216 al Teatre Lliure. Però encara més fort en la memòria que aquesta obra que vaig interpretar amb ell tinc Bujaraloz by night. És una peça per a piano, minimalista i repetitiva com ella sola, que Santos va compondre una nit que el cotxe el va deixar tirat en aquest poble. Hipnòtica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Shares
Share
Tweet
Share