Directors en acció (3): Joseph OlefirowiczTemps de lectura: 3'

Potser no us sona el seu nom. Probablement tampoc el recordareu en els propers dies. Però el seu gest no se us oblidarà fàcilment.

En aquesta nova entrega de ‘Directors en acció‘, us presentem Joseph Olefirowicz. No era popularment conegut com altres directors del present o el passat. No hi ha moltes biografies sobre ell, ni massa fotos, tret d’algunes captures borroses del vídeo viral que el va catapultar sobtadament a la fama ara fa uns anys, a principis de 2012.

Tot i que el seu cognom és difícil de pronunciar (i de recordar, com ja hem advertit), Olefirowicz va nàixer als EUA. A més de director, és pianista i arranjador. Un autèntic especialista, com podreu comprovar, en música nord-americana.

Es va instal·lar al vell continent després de fer una gira europea interpretant On the Town de Bernstein, en substitució d’última hora del pianista. I es va quedar com a director a Alemanya i a Àustria, principalment dirigint òperes i ballets, però també operetes i musicals.

El seu èxit amb aquests repertoris estatunidencs el va portar fa més d’una dècada a ser un dels directors convidats del Volksoper de Viena. De fet, ell mateix es defineix com “el paio que pot xiuxiuejar a l’oïda dels músics d’orquestra alemanys [sic] i ensenyar-los com swingar“.

I és que l’actitud que demostra a l’escenari ens fa creure que té aquesta complicitat amb els austríacs per fer-los sonar a tots com uns autèntics glenn-millers.

Què dir de l'actuació d'Olefirowicz? Doncs que no se li escapa una... Acompanya els cantants amb molta cura, deixa sonar l'orquestra i el gest per a l'arpa i sobretot per al triangle és digne d'un malabarista de circ.Clica per tuitar

En les paraules del propi director, el que veureu a continuació “són els únics quatre minuts de la peça amb el mateix compàs i tempo. Aquest fragment d’energia il·lustra la meua completa confiança en què l’orquestra farà la seua feina, deixant-los senzillament tocar i permetent-me frasejar algunes coses per a ells. És també una mesura de l’alegria de 130 músics passant-ho d’allò més bé tocant Bernstein.” [Entrevista a la New Hampshire Magazine]

Bé, mesureu vosaltres mateixos aquesta alegria:

La música és Candide de Leonard Bernstein, conegudíssima per l’obertura. Teniu una altra visió de la producció en aquest altre vídeo.

Què dir de l’actuació d’Olefirowicz? Doncs que no se li escapa una… Està atentíssim no només a les diferents entrades dels cantants i dels instruments, està pendent dels detalls. És evident que acompanya els cantants amb molta cura de les dinàmiques, deixa sonar l’orquestra quan arriben al tutti i el gest per a l’arpa i sobretot per al triangle és digne d’un malabarista de circ.

En la mateixa entrevista que hem citat, li preguntaven sobre la crisi i l’envelliment del públic dels concerts de clàssica. Ell responia que li preocupava, que havia estat feia poc a un concert on a la prèvia era l’únic menor de 45 (!) anys i afegia: “la música tendeix a unificar-nos. Però si no aconseguim arribar a la següent generació [integrant la música en l’educació], estarem perdent alguna cosa”.

Potser Olefirowicz és una eina eficaç per a arribar a aquestes connexions, fent-nos gaudir i compartir la seua energia i l’alegria dels seus músics!

 

BONUS TRACK | Després de saltar a la fama amb Candide, va tornar al Youtube amb un segon vídeo, recopilatori dels seus grans moments.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Shares
Share
Tweet
Share