Guia per a aplaudir (part 1)Temps de lectura: 3'

O com fer ‘plas, plas, plas,…’ sense ser víctima d’un ‘txst!!’*

Fa poc més d’un mes, apareixia (de nou) en el debat públic la qüestió de si s’ha d’aplaudir o no al mig d’una obra. De si es pot o no. Alguns en diuen etiqueta i té fins i tot article a la Viquipèdia.

A The Guardian, Chi-chi Nwanoku parlava al respecte en el context dels famosos Proms britànics (coneguts per la multitudinària presència de públic, que acostuma a ser més informal i desinhibit de l’habitual en els concerts de música clàssica). Perdoneu tanta cursiva…

L’autora titulava el seu article una cosa així com “Per a uns Proms del segle XXI, hem de deixar la gent aplaudir quan vulguen“.

Fa poc més d'un mes, apareixia (de nou) la qüestió de si s'ha d'aplaudir o no al mig d'una obra. De si es pot o no. Deixeu-me donar-vos tres consells sobre quan i com aplaudir i sobreviure a l'intent.Clica per tuitar

Abans d’entrar a comentar algunes reaccions a aquest article i al fet mateix d’aplaudir, abans de polemitzar una mica i entrar en disquisicions d’alta cultura [sic], deixeu-me donar-vos tres consells sobre quan i com aplaudir i sobreviure a l’intent:

1. NOMÉS s’aplaudeix al final de la peça.
Perquè es diu peça… Has de ser un conaisseur de la cosa. Una espècie d’expert samurai o ninja de la sala de concerts, vaja.

No cal posar els braços en una olla roent, pequeño saltamontes. De moment, comença el teu entrenament aprenent de memòria aquesta senzilla i genial guia pas a pas per saber si et toca o no moure les mans:

2. Si el director s’adreça a tu i et dirigeix, APLAUDEIX.
El consell 1 és la norma. Ara comencem amb les excepcions. Si el director es gira i mira el públic és que HAS d’aplaudir. Sí, al mig de la peça i tot!

Comprova abans que no et sona el mòbil (o que no has rebut una trucada i estàs tranquil·lament parlant amb algú). I que no tens al William Christie al davant, clar.

Aquest consell t’anirà molt bé si estàs a Viena, a un auditori ple, amb gent molt ben vestida (incloent japonesos amb quimono). Ah, i fes-ho bé: segueix el ritme, respecta el compàs, el tempo i les dinàmiques. Si no et veus preparat, hauràs d’apuntar-te abans a dures classes de música:

 
 

3. L’òpera no compta.
Els consells anteriors no són vàlids per a l’òpera. Ja hauries de saber que l’òpera és una altra lliga. Hi ha àries en les quals s’aplaudeix i a d’altres, no. Has d’estudiar prèviament (i a casa) en quines has de demanar el bis.

Això ja arribarà, jove padawan. Paciència i concentració. Només entendre aquest escàndol aleshores podràs:

EXPLICACIÓ RÀPIDA: És el hit del tenor en Tosca, “E lucevan le stelle”. L’ha cantat, han aplaudit (perquè saben que han d’aplaudir aquí) i l’ha repetit. Mentrestant, la soprano (que havia d’entrar just després) no apareix, diuen que ferida en el seu ego de diva per fer-la esperar de més amb un bis… el públic aplaudeix de nou per salvar la situació, que són de Viena i són uns professionals!

 

Continua

 

*Subtítol creat amb la inestimable ajuda del Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva de Manel Riera i Margarida Sanjaume.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Shares
Share
Tweet
Share